Envers una planificació democràtica del territori: Salvem el turó de l'Enric i el torrent de la Font

Enmascarat en part per l’ocupació urbanística, un dels principals patrimonis naturals de Badalona és el seu territori, i el que li dóna singularitat és indiscutiblement la seva estructura fonamentada en una plana deltaica litoral, una plana intermitja delimitada per una alineació de turons paral.lela al mar i la mateixa serralada des dels seus primers contraforts fins a la carena. I els eixos vertebradors d’aquest territori en tots els sentits han estat històricament  i són els torrents i les rieres.

 

Emmarcada en una estreta franja litoral, Badalona està fortament condicionada per l’impacte urbà. Vista des de l’autopista, qualsevol viatger només veurà un conglomerat impersonal de blocs d’habitatges d’arquitectura estàndard universal. Ara bé, contràriament al que va escriure Josep Pla a la seva Guia de Catalunya de 1970, Badalona no s’acontenta a ser un suburbi de l’extraradi industrial barceloní. Els badalonins sabem molt bé que, a banda i banda de l’autopista més enllà dels blocs, tenim una pila de tresors amagats. Els més importants, però, són ben visibles: la serralada de Marina i el front litoral.

 

Front litoral amb extraordinàries platges que, malauradament, per la nefasta política de ports i espigons, estan en franca regressió, tan severa que amenaça amb la seva desaparició com ja ha passat amb la de la Mora i la que va eliminar el mateix port. Els darrers 15 anys la platja dels pescadors (Rambla) ha perdut gairebé 40 metres de platja. Com es pot veure a la fotografia (Octubre 2015),  cada vegada es mes habitual que les llevantades facin desparèixer les platges i les onades impactin contra els banys de La Donzella, del Club Naùtic Bètulo o del Club Natació. 

N’hi ha d’altres ben amagats com la Baetulo romana soterrada al subsòl de Dalt la Vila, amb un tractament prou digne, a l’alçada del que es mereix. Un altre tresor amagat és un diamant en brut, oblidat, deixat, maltractat, brut, cremat, indefinit, malmès, però diamant: el turó de l’Enric. 

Malgrat tanta deixadesa, el turó de l’Enric aplega valors naturals (geològics, faunístics, ambientals, ecològics...), històrics (feixes, murs d’antigues vinyes, barraca...) i socials (proximitat nucli urbà, educatiu, didàctic, esbarjo, lleure...) d’una singularitat extraordinària. D’altra banda a Badalona, paral·lelament en tot l’àmbit metropolità, es dóna la paradoxa que mentre la població s’ha mantingut estable a la baixa els darrers trenta anys, passant del seu màxim històric de 230.000 al 1983 a 218.000 en l’actualitat, el sòl urbanitzat s’ha duplicat.

 

És a dir, el creixement urbanístic de vint-i-un segles s’ha duplicat en només trenta o quaranta anys sense que la població hagi augmentat. Amb un 40% del sòl destinat a la xarxa viària.Això representa un augment exponencial del consum de recursos naturals no renovables com el sòl, l’energia, l’aigua i tota mena de matèries primeres, amb grans repercussions ambientals ecològiques com l’emissió de gasos contaminants d’efecte hivernacle, l’acumulació d’enormes quantitats de residus sòlids urbans, la  destrucció del patrimoni històric i natural, etcétera. 

Salvem el turó de l'Enric!

El moviment Salvem el turó de l’Enric i el torrent de la Font ha posat sobre la taula allò  que les administracions públiques obliden sistemàticament: la preservació i defensa del patrimoni natural, posant  de manifest el dèficit democràtic  en la planificació del territori. És el darrer capítol d’un  llarg procès de presa de consciencia ciutadana i ecologista en defensa d’espais verds urbans i periurbans, com van ser el Gran Sol, Montigalà, Sant Jeroni de la Murtra, Ca l’Arnús, etcétera.  Els projectes de noves urbanitzacions a can Colomer (Pomar de Dalt), a can Ferrater, al coll de Miravitges i a can Móra de Baix (Canyet), van fracassar feliçment a mercè de l’esclat de la bombolla immobiliària. 
 
 <Salvem> reivindica la preservació d’aquest espai natural davant la pretensió d’implantar un centre comercial Mercadona. Saltant-se la normativa urbanística vigent, l’anterior govern municipal del PP, no va presentar cap estudi d’impacte ambiental que aquella exigeix. I tot falsejant la realitat dient per una banda que no calia fer-ho per la “inexistència de valors ambientals significatius” i per l’altra instrumentlitzant la Fundació Badalona Capaç  com  a coartada “social” per maquillar una descarada operació d’especulació immobiliària. Als despatxos, sempre s’imposen els interessos privats dels agents econòmics, de les immobiliàries i dels bancs. El canal del port es una prova sagnant d’això: el xantatge i la imposició antidemocràtica dels negocis immobiliaris per sobre del benestar mediambiental, econòmic i social de la ciutadania de Badalona. 

 <Salvem> ha obert el debat sobre la necessitat d’un projecte democràtic de ciutat, envers un nou model de ciutat sostenible que harmonitzi els tres eixos en conflicte: salvar el turó de l’Enric, defensar el petit comerç de proximitat i garantir el dret les persones amb diversitat funcional a la formació i a la inserció laboral, son crits d’alerta inequívocs que ens indiquen per on hauran d’anar els camins d’una nova cultura de la sostenibilitat, d’un nou paradigma socioeconòmic de la futura societat postindustrial, que indiscutiblement haurà de ser justa, equitativa, social, econòmica i ecològicament sostenible. 

El desenvolupament sostenible no es un dogma de fé ni una recepta màgica. El desenvolupament sostenible es un procès social creatiu i innovador que depen de l'empenta, de l'originalitat i de la intel.ligència dels moviments socials alternatius i d'una ciutadania crítica i ben informada que a contra corrent dels tòpics establerts, son capaços d'obrir nous camins envers aquesta nova cultura de la sostenibilitat que haurà de vetllar per la planificació democràtica del territori, per l'equilibri paisatgístic, per a un model de producció i consum respectuós amb l'entorn històric i natural que eviti tot tipus d'especulació. Un model que aposti per les energies renovables, per l'ecomobilitat, per l'agricultura ecològica de proximitat.  Un model que vetlli pel benestar mediambiental i la salut de les persones, que estableixi una frontera de sostenibilitat en l'ocupació humana del territori i aturi definitivament  el creixement urbanístic de la ciutat.