Crònica de la presentació del llibre:

Refugiats Climàtics, un gran repte del segle XXI

 d'en  

             Miguel Pajares               

Organitzat per 

STOP Maremortum i Els Verds de Badalona

Francesc Alfambra va encetar l'acte donant la benvinguda als assistents, agraïnt la seva presència, així com la col·laboració de l'Espai Betúlia, de la llibreria Saltamartí, d'Angelina Lecha d'STOP Maremortum i de Miguel Pajares autor del llibre. Tot seguit va introduir la problemàtica dient:

Els efectes del canvi climàtic ja els tenim aquí: inundacions, sequeres, cops de calor, desertitzacions, etcètera. La destrucció dels ecosistemes i la pèrdua de biodiversitat és tan greu com el canvi climàtic i estan estretament relacionats.

Algunes dades significatives:

-El 2019 a Dubai es va registrar 63ºC, el màxim històric i rècord mundial de temperatura

-El Sàhara creix aun ritme de 9km/any

-Segons la NASA en els darrers 10 anys s'han comptabilitzat més d'11.000 fenòmens climàtics extrems cada vegada més recurrents

Aquests fenòmens climàtics extrems van produir el 2017 18,8 milions de desplaçats, dels quals 1,3 milions ho van fer per les sequeres i la manca d'aigua.

Segons l'Institut de Desplaçament Forçat, l'any passat 2020 van ser 30,7 milions de persones desplaçades per motius climàtics, i aquest fenòmen va a més. L'emergència humanitària creix cada dia.

No estem davant d'una alarma climàtica més, estem davant de l'emergència d'un col·lapse climàtic humanitari, social, econòmic i ecològic planetari, apocalíptic. No és cap alarmisme ecologista infundat.

Hipocresia de la comunitat internacional: 

Per primera vegada després de 20 anys de Conferències de les Parts de la Convenció de Canvi Climàtic de l'ONU, al novembre del 2015, a la COP-21 de París, tota la comunitat internacional sense excepció va reconèixer la gravetat del canvi climàtic i les seves dramàtiques conseqüències si no es prenien les mesures necessàries.

Però contràriamet al que s'esperava, a la gran declaració institucional de consens final, van fer el sord als advertiments i a les recomanacions del Panell Intergovernamental de Canvi Climàtic (IPCC), no van adoptar cap mesura, cap compromís concret per reduir les emissios de gasos d'efecte hivernacle, contaminats responsables del canvi climàtic. 

Tot i reconèixer que els països pobres del sud, malgrat no tenir responsabilitat, seràn els més perjudicats de les greus conseqüències humanitàries del canvi climàtic, no van quantificar ni posar calendari al cumpliment de la reducció d'emissions. No es va establir cap obligació jurídica per reduir-les.

Es va reconèixer la injustícia ambiental del nord cap al sud i els danys i perjudicis que patiran els països del sud, però no van voler reconèixer el deute ecològic del nord cap al sud.

Van signar la declaració institucional, però forçant la inclusió de la clàusula de No Liability, és a dir de no acceptació cap responsabilitat.  

Aquesta és la mateixa hipocresia de la COP-26 de Glasgow quan no es comprometen fermament en la reducció de GEH tot mantenint la claùsula de No Liability.

Tot seguit li pasà la paraula a Angelina Lecha, que va dir el següent:

Constantment, les poblacions humanes han migrat com a conseqüència de factors climàtics, ecològics o socials. La taxa de migració s’ha accelerat dràsticament en els darrers temps amb importants conseqüències per les vides humanes. 

En aquests fets migratoris el component climàtic és clau: les persones abandonen els seus hàbitats naturals a mesura que aquests es van degradant per efecte directe o indirecte del canvi climàtic.

Les migracions climàtiques aniran creixent durant les properes dècades.

La Declaració dels Drets Humans no va preveure els greus problemes del segle XXI causats pel consumisme, per les desigualtats socials i pel canvi climàtic. Cal replantejar en termes de drets humans universals els conceptes de persona desplaçada, de persona refugiada i d'asil. 

Tot això dins el fenomen històric de les migracions, amb un incessant i creixent cost en crisis humanitàries i pèrdua de vides humanes com a conseqüència de la negació social i política de vies legals i segures. Els refugiats son persones sense drets, la gran majoria són refugiats sense refugi perquè els governs deneguen la majoria de sol·lcituds d’assil. Els que no moren pel camí són nàufrags en mig de tots nosaltres.

Miguel Pajares és biòleg i doctor en Antropologia Social per la Universitat de Barcelona; actualment president de la Comissió Catalana d'Ajuda al Refugiat i membre investigador del Grup de Recerca sobre Exclusió i Control Social. 

Va ser un dels responsables de SOS Racisme entre el 1991 i el 1996, i va ser responsable a Catalunya dels CITE, Centres d'Informació per a Treballadors Estrangers, entre el 1996 i el 2000. Va ser assessor extern del Comitè Econòmic i Social Europeu entre el 2000 i el 2012.

Durant els últims anys s'ha centrat en l'estudi de les migracions climàtiques.

Com a escritor és autor de diversos llibres d'assaig, així com de nombrosos articles publicats en revistes especialitzades i en mitjans de comunicació.

Els seus llibres d'assaig s'han centrat en temes com la immigració, l'asil, els drets humans o la lluita contra el racisme. També és autor de quatre novel·les de crítica social, publicades entre el 2013 i el 2018.

En el gènere de la novela negra de denúncia social ha publicat:

-Cautivas on aborda el tràfic de dones.

-La llum de l'esclat on s’endinsa aquesta vegada en el racisme més extrem.

-Aigües de venjança on aborda els crims que pateixen immigrants i refugiats a la frontera sud. 

Crims de gana és una denúncia de la desigualtat profunda, que en un extrem té els qui moren per gana i en l'altre les elits que concentren la riquesa a les seves mans.

Refugiats climàtics, un gran repte del segle XXI és el seu llibre més recent (d'assaig), publicat el novembre del 2020. 

Tot seguit Miguel Pajares va fer ús de la paraula dient:

Des de fa 11.000 anys fins l'era industrial (Holocè), la temperatura de la terra només ha pujat 0,5°C. Aquesta temperatura òptima va ser el que va permetre l'agricultura. I des de la revolució industrial fins avui, la temperatura ha pujat 1,1°C per sobre de l'óptima, i això està afectant a la producció d'aliments, al canviar el règim de pluviometria sobretot a les zones tropicals que és on resideix la gran majoria de la població mundial. Això es una seriosa amenaça. 

Quan Antonio Guterrez, secretari general de l'ONU va presentar l'informe de l'IPCC, va dir literalment que "era aterridor". 

A Glasgow s'anuncien compromisos generalistes de reducció de GEH pel 2050, però s'ignoren els advertiments de l'IPCC de que cada any, durant la present dècada s'haurien de reduir un 7%, i que durant el 2021 ja han augmentat un 5% les emisions per la crema de combustibles fossils!

Les energies renovables creixen molt però la demanda creixent fa que sigui insuficient, com a conseqüència s’està treballant paral·lelament en l’increment de l’extracció de combustibles fòssils. La clau estaria en reduir el creixement. 

105 països han signat l'acord d'aturar la deforestació el 2030, però, actualment la superficie deforestada de cada dia equival a 38.000 camps de fútbol. 

Una carta signada per 11.000 cientifics, afirma que el "patiment humà serà indecible."

A la cimera de Glasgow hi ha moltes corporacions interessades en que no baixi l’extracció de petroli . Hi ha 503 delegats lligats als lobbies de les grans petroleres.  

La destrucció d'hàbitats son responsables dels desplaçaments climàtics, la majoria interns dins els seus països. 

Així creixen els grans suburbis centroafricans i asiatics, com Lagos, Dar el Salam, Kinsasa, etcètera.

Europa ha baixat l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, és cert, però és degut a la deslocalització de la producció cap a països asiàtics, en els que aquestes emissions han crescut moltíssim.

En els països rics, les grans ciutats ja no creixen. 

En el Sahel viuen 150 milions de persones, que cada vegada es veuen forçades a migrar per l'avenç diari de 100 del desert del Sahara! Sudan i Somalia migren cap al sud. Conflicte a Sudan: els pastors baixen de les muntanyes cap a les zones de conreu donat que viure del pastoreig ja no és possible degut a la desertització i disputen les terres als agricultors.

Arriben refugiats climátics a Espanya o a Catalunya? 

No ho sabem! Diuen que venen fugint de la pobresa. 

No existex una llei de refugiats climàtics. Només el 14% de les persones que fugen dels conflictes bèl·lics venen a Europa. La gran majoria van a països veïns o a les costes. Els emigrants climàtics segueixen el mateix patró.

Molts emigrants centreamericans que migren cap al nord i EEUU a més de la violència política, migren per la pèrdua de la fertilitat dels camps a les zones rurals dels pobles on viuen. 

Hi ha un moviment de juristes que parlen d'ecocidi i acusen els governs de cometre crims quan signen acords però els incompleixen sistemàticament. 

S'han de considerar els migrants climàtics com a víctimes de l'acció política i per tant considerar-los com a refugiats causats per l'acció política dels governs i protegir-los. 

La major part dels refugiats climàtics del mon no estan reconeguts per la Convenció de Ginebra. 

No n'hi ha cap tractat que digui que els refugiats tinguin dret a l'acollida ni a l'asil. 

Encara que es reconeix el dret a emigrar a qualsevol part del mon, no hi ha el dret entrar als països.

El 95% d'aquests desplaçats migran cap als països del sud, i nomès el 5% ho fan cap a el nord i Europa. 

Nomès el 14% dels refugiats estan als països rics, mentre que als països pobres es concentren el 86%. A Europa arriba una petita  part que seria perfectament integrable a la nostra societat. Turquia té més refugiats que tota la Unió Europea i Anglaterra junts.

Desprès d'un torn obert de paraules força participatiu, es va donar per acabat l'acte amb la signatura de llibres per part de l'autor.