dimecres, 21 de novembre de 2018

L'energia cosa dels mercats o cosa nostra?



Les ciutats, paradigma d’insostenibilitat

Les ciutats són insostenibles per definició. Des del 1995, més del 50% de la població mundial viu a grans metròpolis o a megalòpolis que són l’extrem de la insostenibilitat social i ecològica. El metabolisme urbà es comporta com un tumor maligne que xucla energia i recursos de la biosfera, dissipa l’energia i exporta residus tòxics i contaminants. Els ecosistemes tenen una capacitat de càrrega limitada. No podem abocar més contaminants del que aquells són capaços de processar, però malauradament, ja fa temps, que això és exactament el que estem fent.

 
L’energia: cosa dels mercats o cosa nostra? 

Segons el Col·lectiu per un nou Model Energètic i Social Sostenible (CMES), Catalunya és el país de l’UE que viu una situació energètica més crítica en el context internacional. Paguem una factura de 8.000 milions d’€ cada any per la nostra gairebé absoluta dependència de les importacions de combustibles fòssils i radioactius.

Totes les qüestions ambientals importants tenen una relació directa amb l’energia. El nivell de degradació del medi conserva una relació estreta amb la quantitat d’energia externa que injectem en el sistema. A més energia més pol·lució. El principal consumidor energètic és el sistema de transport fonamentat en el vehicle privat a motor, que majoritàriament utilitza combustibles fòssils. El segon gran consumidor energètic és la construcció i climatització dels edificis, amb un 40% de la despesa energètica. En darrer terme el consum domèstic i industrial és un 20%. Hem d’avançar cap a un nou model de sobirania energètica sostenible fonamentat en l’estalvi, l’eficiència i l’autoproducció d’energies distribuïdes 100% renovables. En Pep Puig, Doctor enginyer industrial expert en renovables ens aclarirà punt per punt tot això. Abans però Enrique Elejalde del grup local de la cooperativa d'energia verda Som Energia ens farà cinc cèntims sobre el funcionament i el desenvolupament d'aquesta cooperativa.
 

dilluns, 5 de novembre de 2018

Salvem el turó de l’Enric i el torrent de la Font!


De l’activisme ecologista a la indignació popular
Francesc Alfambra

Un creixent nombre de persones s’està adonant que, per assegurar-se fruir
de l’aire net, de l’aigua neta i dels aliments que necessitem per sobreviure de
forma saludable, cal convertir-se en guardians del lloc on es viu. La gent
nota la pèrdua quan s’adona que ha deixat de conèixer els seus veïns i que ha
deixat de conèixer el mateix entorn natural i està descobrint que la millor
manera de tenir-ne cura i de fer-ho conèixer als veïns és protegir i restaurar
el lloc on es viu.
Congrés Bioregional Continental
Blue Ridge Mountains, Carolina del Nord (EUA), 2.005


Un dels principals patrimonis de Badalona és el seu territori, definit per una plana deltaica litoral, una
plana intermèdia i la serralada de Marina. El que articula i dóna singularitat a aquest territori són els
seus torrents i sobretot les seves rieres. Malgrat la intensa ocupació urbanística de l’estreta franja
litoral del municipi, les rieres que antigament havien estat el camí natural de l’aigua i vies per conduir
els ramats cap a la serralada, per anar a les masies, als conreus i a les vinyes, ara convertides en els
grans eixos urbans que connecten el mar amb la muntanya, continuen vertebrant la ciutat.

 
Panoràmica de Badalona des del turó de l'Enric amb el torrent de la Font en segon terme

Però vet aquí que el turó de l’Enric i el torrent de la Font situats entre els barris de Morera i de Bufalà, ocupant un lloc prou cèntric a la ciutat, miraculosament s’han mantingut al marge de les grans
operacions d’especulació immobiliàries de creixement sobtat típiques del franquisme i de la
«democràcia». La toponímia del torrent de la Font ens informa de l’existència d’una font desapareguda que ja feien servir els ibers de Baitolo (segles IV-I aC.) i els romans de Baetulo (segles I aC.-IV dC.), i el turó de l’Enric, originàriament turó d’en Riquer (J. Estruch, 2018)*. Durant segles
ambdós indrets van estar ocupats per vinyes, i més modernament per la bòbila d’en Quatre Hores, fins que van ser abandonades fa uns cinquanta anys.
 


L’altra singularitat d’aquest indret és la seva extraordinària raresa geològica, amb materials calcaris, gresos i margues del Triàsic, amb uns 300 milions d'anys d'antiguitat, originats a platges someres sotmeses a transgressions i regressions de l’antic mar de Tethys, situats al mig del gran batòlit granític paleozoic de la serralada de Marina (F. Carceller, 2018)**. Aquest patrimoni geològic és un recurs natural no renovable de gran valor científic, cultural i educatiu, que conforma un espai verd natural, geològicament primigeni únic dins la trama urbana del municipi de Badalona. Segurament el fort pendent dels talussos d’aquest torrent i d’aquest turó, originats a una falla accentuada per l’erosió pluvial, va dificultar tot impedint la destrucció immobiliària d’aquest tresor deixat, oblidat, maltractat i menystingut durant molts anys, però tresor, que un cop recuperat esdevindrà un gran parc
metropolità.
 

A partir del 2015, la mobilització veïnal i ecologista ha estat una vegada més el factor determinant per salvar un espai verd de la voracitat especulativa. El col·lectiu «Salvem el turó de l’Enric i el torrent de la Font», impulsat pel moviment veïnal i ecologista badaloní, sobretot dels barris de Bufalà, de Morera, de Bonavista, de Canyet, més propers a aquest emblemàtic turó, ha posat sobre la taula allò que les administracions públiques obliden sistemàticament: la preservació i defensa del patrimoni natural. És el darrer capítol d’un llarg procés de presa de consciència i de mobilitzacions ciutadanes en defensa d’espais verds urbans i periurbans, com van ser les campanyes del parc del Gran Sol, de «Montigalà per al Poble», de «Sant Jeroni Parc Públic», de «Ca l’Arnús Parc Públic» a Badalona, de «Can Zam Parc Verd i Frondós» i la Bastida a Santa Coloma de Gramenet, i la font i el torrent de l’Alba a  Tiana, que el túnel de la B-500 pretenia carregar-se. Els projectes de noves urbanitzacions a Can Colomer (Pomar de Dalt), a Can Ferrater, al coll de Miravitges i a Can Móra (Canyet), que tampoc gaudien del suport popular, van fracassar feliçment a mercè de l’esclat de la bombolla immobiliària.Malauradament, un cop sanejada la banca privada amb generoses fonts públiques, aquesta està reprenent amb força la vella política del creixement urbanístic i de l’especulació immobiliària de sempre.


 
Vistes des del cim del turó de l'Enric amb el plafó que va instal·lar la Plataforma «Salvem el turó de l'Enric i i el torrent de la Font» i manifestació a la plaça de la vila de Badalona en defensa del Turó davant la pretensió d'ubicar un centre comercial
  
La metxa es va encendre a la primera festa del torrent de la Font del 2015 on diferents entitats del
districte, i sobretot l’A. VV. de Bufalà, van conèixer en Fernando Carceller, geòleg autor de les fitxes
dels punts d’interès geològic de l’Escola de Natura de Badalona i professor de l’Institut Pompeu Fabra que des de fa molts anys organitza sortides de geologia al turó de l’Enric amb els alumnes de l’institut.


Li va seguir la mobilització de la «Plataforma No al Mercadona» integrada per la Federació del Petit
Comerç de Badalona i sobretot pels comerços dels barris afectats de Bufalà i de Morera. Des d’un
començament «Salvem el turó de l’Enric i el torrent de la Font» va comptar amb el suport dels
grups ecologistes Aloc Natura i Els Verds de Badalona, als que poc després s´hi va afegir DEPANA, el grup conservacionista més veterà de Catalunya.


Però la força principal d’aquest moviment rau en l’empenta de l’A.VV. de Bufalà i de les Ampes de les escoles Salvador Espriu (Morera), Planas i Casals, i Escola Bufalà, i dels instituts Isaac Albéniz i
Pompeu Fabra, per una banda, i de l’altra en una nombrosa ciutadania indignada, conscienciada i
mobilitzada per preservar aquest espai natural. Cal destacar també que a «Salvem» s’ha donat una
confluència de biòlegs, geòlegs, ornitòlegs, arquitectes, mestres jardiners, enginyers, professors/es
d’institut, tècnics de l’administració, lingüistes, il·lustradors, fotògrafs, artistes plàstics, escriptors,
músics i un llarg etcètera, que han fet possible una potent comunicació mediàtica del moviment i un
munt d’iniciatives en el front legal, presentant nombroses instàncies i promovent reunions amb
regidors municipals, càrrecs metropolitans i diputats del parlament de Catalunya.




Entre les nombroses activitats reivindicatives cal destacar les campanyes de neteja, de reforestació,
d’instal·lació de plafons informatius de la singularitat geològica, botànica i faunística i de bancs, de jornades científiques d’anellament d’ocells, de nit de papallones i de Bioblitz, de passejades
geològiques i poètiques, de festes infantils com el Tió i l’enterrament de la sardina, de vermuts
populars, de concerts, així com la publicació a les xarxes de declaracions dels ambientòlegs Martí
Boada i Josep Lascurain, del geòleg Fernando Carceller, del biòleg Jordi Bordanove i de l’advocat
de DEPANA Lluís Toldrà i d’altres defensant el turó de l’Enric des del punt de vista dels seus valors
socials i naturals amb el màxim rigor professional. 



Amb la sorprenent destrossa d’una part de la vegetació del turó de l’Enric a mans d’una
retroexcavadora per fer un estudi geotècnic per tal d’implantar un tanatori, l’alarma social i la
indignació encara ha pujat més, tant que s’ha constituït una altra plataforma ciutadana en defensa del
Turó i en oposició al tanatori. Aquesta plataforma ha tingut tanta força que els dos primers actes que
han organitzat —la presentació de l’informe ambiental de l’AMB i el Carnestoltes a Morera— han estat multitudinaris i força aplaudits pel nombrós públic assistent.


 Presentació de nombroses instàncies a l'Ajuntament de Badalona per part de «Salvem el turó de l'Enric i el torrent de la Font»

«Salvem» reivindica la preservació d’aquest espai natural davant la pretensió d’implantar un centre
comercial Mercadona. Saltant-se-les a la torera, l’anterior govern municipal del PP no va presentar cap estudi d’impacte ambiental que les normatives urbanístiques vigents exigeixen. I tot falsejant la
realitat dient, per una banda, que no calia fer-ho per «la inexistència de valors ambientals significatius» i, per l’altra, instrumentalitzant la Fundació Badalona Capaç de coartada «social» per maquillar una descarada operació d’especulació immobiliària. «Salvem» defensa també un model de comerç de proximitat i dóna suport a la Fundació però ho fa desvinculant-la d’aquest projecte especulatiu.


Després de vuit dècades de desenvolupisme franquista i «democràtic», el liberalisme econòmic i la
corrupció política generalitzada traspassada d’un règim a l’altre sense solució de continuïtat
mantenen el creixement permanent i l’especulació urbanística com a prioritat absoluta per davant
dels béns comunitaris, democràtics, socials, culturals, arqueològics o ecològics. Vist el garbuix
d’interessos econòmics i les estretes connexions familiars i polítiques en joc, aquest afer tan fosc
s’assembla més a L’Escopeta Nacional de Berlanga, que al que hauria de ser una gestió ordinària de
l’urbanisme en un ajuntament democràtic.
 
És un gran dèficit democràtic i una vergonya, que a despit de tantes normatives urbanístiques i lleis de protecció del patrimoni natural, hagi de ser la mobilització ciutadana i ecologista qui exigeixi el seu compliment, davant el desistiment general de les administracions públiques a fer-les efectives. 

Estem davant d’una administració reactiva que «reacciona» en sentit positiu davant la mobilització
ciutadana, perquè en absència d’aquesta als despatxos sempre s’imposen els interessos privats dels
agents econòmics, de les immobiliàries i dels bancs. El canal del port és una prova sagnant d’això: el
xantatge i la imposició antidemocràtica dels negocis immobiliaris per sobre del benestar
mediambiental, econòmic i social de la ciutadania de Badalona.



 
 Participants a una jornada científica (Bioblitz) de recerca botànica i faunística al Turó, amb un resultat extraordinari pel que fa la biodiversitat d’aquest espai natural


Sortosament, des del juny del 2015, ens trobem davant d’un govern municipal del canvi que va decidir no portar al Ple Municipal del 26 de juliol de 2016 l’aprovació provisional del Pla de Modificació Puntual del PGM del sector del turó de l’Enric. Esperem que el govern es mantingui ferm ja que la preservació del turó de l’Enric, la defensa del comerç de proximitat i la cerca d’una solució institucional per fer realitat un nou centre ocupacional per a la Fundació Badalona Capaç al marge de Mercadona així ho exigeix.
 
 El 12 de gener de 2017 es va presentar en un acte multitudinari l’Informe dels valors Ambientals
del turó de l’Enric realitzat per l’AMB. Tot i que no és vinculant una de les conclusions va ser que,
tenint present el seus valors socioambientals, aquest espai natural té grans potencialitats de futur
com a infraestructura verda per a la ciutat, i que un equipament com el supermercat que es volia fer o
el tanatori de Mèmora que volen fer ara, malmetrien de manera dràstica i irreversible el futur parc
metropolità. Aquest informe ha estat, i encara és, una eina fonamental en suport de la mobilització
ciutadana en defensa del Turó. Seguint les recomanacions d'aquest informe i la reivindicació de la
Plataforma «Salvem el turó de l'Enric i el torrent de la Font», l'1 de gener del 2018, tot el Turó
menys les tres finques privades en litigi s'han convertit ja en parc metropolità.
 
Concert de Blues

Malauradament el passat dia 9 de gener de 2018, una retroexcavadora amb llicència per fer sis cates,
va ocupar il·legalment un finca municipal, per accedir a les finques privades tot fent una destrossa
també il·legal d’una màquia mediterrània. La ràpida actuació del veïnat i membres de la plataforma
«Salvem el turó de l’Enric i el torrent de la Font» van impedir que la destrossa continués. Després
que membres de la Plataforma posessin una denúncia a Disciplina Urbanística de l’Ajuntament de
Badalona, aquest va ordenar aturar les obres, retirar la maquinària i obrir un expedient a l’empresa
infractora.

Concert de Piano

Sorprenentment, el 24 de gener 2018, una gran grua i nova maquinària van intentar reprendre l’estudi
geotècnic amb l’objectiu d’ubicar un tanatori al Turó. Per segona vegada l'oposició veïnal va fer
fracassar el nou intent de Mèmora d'entrar al turó de l'Enric per continuar la destrossa que van
perpetrar el 9 de gener. A més de l’interès especulatiu dels promotors, el principal responsable
d'aquesta situació d’indefensió del Turó és el dèficit democràtic endèmic de l'Àrea d'Urbanisme de
Badalona, que mai ha posat en marxa un procés participatiu previ a l'aprovació dels projectes
urbanístics, més enllà de cobrir l’expedient decimonònic de publicar un anunci a algun diari i al
butlletí oficial corresponent, que ningú no llegeix.

 

Davant aquest desgavell institucional, novament va ser la mobilització veïnal la que va aturar la
maquinària, tot impedint una nova agressió al Turó al crit de «Ni Mercadona, ni tanatori, el Turó no
es toca!» Òbviament la ciutadania volem un parc metropolità del turó de l'Enric i el torrent de la
Font sencer, no mutilat.
 
 Veïns, veïnes i membres de «Salvem», impedint el pas de la maquinària de Mèmora al Turó (24-1-2018)


Ara, només resta que l'Ajuntament assumeixi les seves obligacions en matèria de protecció medi
ambiental, suspenent la llicència, permutant o comprant aquestes tres finques per integrar-les al parc
metropolità i, així, acabar definitivament amb l’amenaça especulativa.
«Salvem el turó de l’Enric i el torrent de la Font» ha obert el debat sobre la necessitat d’un projecte
democràtic de ciutat, envers un nou model de ciutat sostenible que harmonitzi els tres eixos en
conflicte: salvar el turó de l’Enric, defensar el petit comerç de proximitat i garantir el dret les persones amb diversitat funcional a la formació i a la inserció laboral. A més, conèixer i estimar l’entorn històric i natural periurbà, juga un paper molt important en els processos la identificació amb el territori, d’integració i de cohesió social a ciutats intensament urbanitzades i densament habitades per una nombrosa població immigrant com és Badalona.

 
Manifestació a la Plaça de la Vila de Badalona
 
«Ni Mercadona, ni tanatori: el Turó no és toca!» És un crit d’alerta inequívoc que ens indica per on
hauran d’anar els camins d’una nova cultura de la sostenibilitat, d’una planificació democràtica del
territori, d’un nou paradigma socioeconòmic de la futura societat postindustrial, que indiscutiblement
haurà de ser justa, equitativa, social, econòmica i ecològicament sostenible. Les generacions futures

 ens ho agrairan.

 

 (*): ESTRUCH, J. (2018): Què en sabem del nom de lloc «turó de l’Enric»? Les mines de la serralada de Marina (Vol. III). Grup d’Espeleologia de Badalona (en edició).
(**): CARCELLER, F.(2018): El turó de l’Enric: Un punt d’interès geològic de Badalona. Les mines de la serralada de Marina (Vol. III). Grup d’Espeleologia de Badalona (en edició).

divendres, 26 d’octubre de 2018

Conferència Inaugural de les I Jornades d'Ecologia Urbana de Badalona

Per l'esquerra: Enric López, Jordi Bigues i Francesc Alfambra

 
 Portada del díptic informatiu de les jornades

 Programa de les jornades

Amb una sala plena de gom a gom, ahir a la sala d'actes de la casa de la Vila va tenir lloc la conferència inaugural de les Primeres Jornades d'Ecologia Urbana de Badalona organitzada per l'Associació Els Verds de Badalona, que compta amb la col·laboració de la regidoria de Via Pública de l'Ajuntament, del Centre d'Ecologia i Projectes Alternatius, del grup local de Som Energia, de l'Associació de Veïns del Centre de Badalona i del col·lectiu Salvem el turó de l'Enric i el torrent de la Font.  



A la presentació de les jornades, i darrera els agraïments als assistents i als ponents, Francesc Alfambra, en la introducció a la problemàtica dels residus urbans, va fer un breu repàs històric del perquè hem arribat a la situació actual d'infart dels residus urbans. 

Va començar dient que cada dia n'hi ha més ciutadans preocupats per la problemàtica dels residus però que també es veritat que la majoria de ciutadans es limiten a dipositar cada dia la bosa de les escombraries, esperant que durant la nit,  per art d'encanteri es produeixi el miracle de la desaparició de les escombraries per tal que l'endemà tornin a trobar els contenidors buits  a la seva disposició. Va afegir que cal saber on van a parar  i com es paga la gestió dels nostres residus.

Va denunciar el divorci entre els discursos institucionals i les polítiques governamentals en flagrant contradicció amb aquells. Va denunciar el fracàs planificat dels programes de recollida selectiva de les fraccions dels residus urbans. Fa 21 anys que es va aprovar la Llei 11/97 d'Envasos i Residus d'Envasos (LERE) que es fonamenta en polítiques preventives dels residus i en la posta en marxa de Sistemes de Dipòsit, Devolució i Retorn (SDDR), que descarregava en les empreses productores i comercialitzadores la responsabilitat en la gestió dels envasos i els residus d'envasos, però malauradament  i com a resultat de les pressions del lobby dels fabricants, envasadors i expositors del plàstic d'un sol ús, Ecoembes (Embalajes de España SA), va tenir com a resultat incloure l'article 7è a la llei que la convertia en virtual, en paper mullat, que diu així:

Article 7è:
"Los agentes económicos indicados en el art. 6, podran eximirse de las obligaciones reguladas en dicho articulo cuando participen en un sistema integrado de gestión de residus de envases y envases usados derivados de los productos por ellos comercializados"

Aquesta modificació va ser aprovada pels vots del PP i de CiU al Congrès dels Diputats, contra l'opinió de la resta de forces polítiques i socials rellevants.


Per acavar va denunciar també el paper pervers del cinquè contenidor gris del "Rebuig" i de la incineradora Tersa de Sant Adrià del Besós. Del contenidor gris va dir que dóna l'oportunitat a la ciutadania a actuar incívicament abocant indiscriminadament totes les fraccions dels residus barrejades en comptes d'incentivar la tria selectiva en origen de cada fracció i la seva disposició als contenidors corresponents. Afegint que el contenidor gris del rebuig garanteix un flux permanent per alimentar les incineradores. I de la incineració va dir que es tractava d'una tecnologia bruta, obsoleta i altament contaminant, que a més d'afectar greument la salut pública amb les seves emisions de dioxines i furans (compostos orgànics persisitents tòxics i cancerìgens), desincentiva la reducció i el reciclatge dels residus. Està demostrat que allà on n'hi ha incineradores, fracasen sistemàticament els programes de recollida selectiva. També va denunciar la pretensió de l'Ajuntament de Barcelona en fer pasar la valorització energètica (eufemisme d'incineració) dels residus com a energia verda, quan és pura i simplement energia negra!

 Finalment va donar a conèixer el resultat de la recollida selectiva del 2017 a l'entorn metropolità en el que maluradament, d'entre les grans ciutats metropolitanes, Hospitalet i Badalona apareixen a la cua del reciclatge, és a dir, ells llocs on el fracàs planificat del Pla Matropolità de Gestió de Residus Municipals és més evident:

Sabadell: 32,08%
Barcelona: 29,8%
Terrassa: 28,73%
Badalona: 26,47%
Hospitalet: 23,23%


Va cloure la seva intervenció proposant que a més de practicar un consum responsable, reduint, reutilitzant i reciclant, hem d'exigir la derogació de l'article setè de la LERE, el tancament de la incineradora del Besós, la prohibició dels envasos d'un sol ús i la generalització dels SDDR, ja que allà on funcionen es recull el 90% dels residus.

Tot seguit va passar la paraula a Enric López

 


 Enric López va fer un repàs de les diferents tipologies de contenidors que s'havien desplegat al llarg del temps a Badalona fins a arribar a l'actualitat en la que s'han unificat el disseny i les característiques tècniques d'aquests, com per exemple que tots són de càrrega lateral per la dreta en el sentit dels carrers, igual que els aparcaments i els autobusus. També va fer especials èmfasi en les dificultats que comporta la seva gestió com per exemple alguns episodis d'incivisme extrem que han arribat a calar-los foc. En el cas dels contenidors soterrats acostumen a tenir problemes per inundació en cas de pluja.

Al començament del desplegament  dels contenidors s'havien trobat amb dificultats amb la ubicació d'aquests contenidors. Però que finalment s'ha arribar a un equilibri i ja no reben tantes queixes per part del veinat. 

Les majoria de les fraccions les recullen de nit tret del vidre, ja que aquest al ser descarregat als camions fa tant de soroll que perturba el descans dels veïns, motiu pel qual es fa de dia. Hi ha d'altres motius per fer-ho de nit ja que les rondes de Barcelona tenen prohibit la circulació diurna dels camions pel que els resdus que trasnsporten a la planta de triatge de Gava, estàn obligats a fer-ho de nit. Una part va a parar a la planta de triatge de Montcada i d'altres a la incineradora de Sant Adrià del Besós.

També va informar que tenim dues deixalleries fixes i dues mòbils. Els tipus de residus que recullen i gestinen les deixalleries son els voluminosos, les runes, pintures, olis, tòxics, explosius i perillosos en general. Però també es recullen els residus comercials, com cartrò, piles, etc  pels que tenen diferents sistemes de recollida. 

El cost anual del serevei de la recollida selectiva és de 10 milions d'euros.




Al seu torn, Jordi Bigues va començar agraint als presents la seva presència ja que considerà que eren ells la garantia de que governi qui governi a la propera legislatura els governs hauràn d'adoptar per força l'estratègia del Residu Zero i la recollida porta a porta perquè es la única estratègia que ens pot portar a acabar amb aquesta xacra altament contaminant pròpia del segle passat com és la incineració i l'abocament dels residus urbans. Va afegir que els residus plàstics no són residus municipals. les persones nomès generem residus orgànics, els no orgànics els generen les empreses productores d'envasos i embolcalls. Presenta el cas del seu barri de Sarrià de Barcelona en el que l'Associació de  Veïns ha reivindicat un projecte de fer la recollida porta a porta al seu barri que topa amb la resistència dels estaments municipals. La mateixa associació ha fet una guia de residus Fem +net Sarrià per reduir i ordenar els residus domèstics de la llar i treurel's de casa en bones condicions.
Fonamenta el seu discurs en una visió metabòlica de les ciutats.


Bigues va dir que n'hi ha veritats incòmodes, com per exemple que Catalunya és el país que menys es recicla de l'estat espanyol i del conjunt de la UE! Tot seguit va afegir literalment que els catalans som uns porcs! Per sort els àngels fan un un miracle diari: ens recullen i ens netegen els carrers d'escombraries. Sabem que la recollida i neteja costa anualment 224 euros per barceloní, però el cost de la neteja de Sarrià es multiplica. A Sarrià Antic, els escombriaires passen diverses vegades perquè les bosses es deixen encara a qualsevol hora. Aquests diners surten del pressupost  municipal i potser per aquesta anomalia, es parla de "residus municipals" quan són de les sarrianenques i sarrianencs, de les seves llars i de les seves compres.

La meitat d'aquest residus de casa són orgànics. Són els nostres residus, realment. L'altre meitat són els embolcalls, les ampolles i els recipients d'un sol ús que la indústria fa servir i dels quals se n'hauria de fer càrrec. De fet al comprar-los paguem anticipadament part del seu cost de tractament  (tenen un "punt verd circular amb dues fletxes").


l'Ajuntament de Barcelona recull els residus, però l'Area Metropolitana de Barcelona és l'encarregada del seu tractament. Una part dels costos de tractament els paguem amb la TMTR a la factura de l'aigua. Finalment una part d'aquests (la resta i la part orgànica) es cremen a la incineradora de Barcelona situada a Sant Adrià del Besós, el punt del terme municipal de Barcelona més allunyat de Sarrià. Una altre bona part va a parar a diferrents abocadors que s'anomenen dipòsits controlats. El paper, en primer lloc i el vidre en segon lloc es recicla. Part dels envasos també.

Va dir que les pràctiques de la incineradora de Sant Adrrià del Besós poden ser considerades criminals per la greu afectació a la salut de les persones dels seus voltants al Fòrum, a Sant Adrià o a Badalona ja que el règim de vents és majoritariament en aquesta direcció. Va dir que això era possible gràcies a l'aferrisada lluita que la plataforma Aire Net de Sant Adrià porta des de fa uns anys contra la incineració de residus per la producció de dioxinas i furans altament tòxics i cancerìgens.  Que no ens enganyi el senyor Eloi Badia volent-nos vendre la valorització energètica de la incineradora com a energia verda! 

Dàltra banda el profit del reciclatge de les plantes de triatge arriba a un escaig 8% , la resta se'n va als dipòsits controlats o a les incineradores. Les incineradores per molt que parlin d'eliminació dels residus és una altre engany, ja que l'únic que fan és eliminar l'aigua, obtenint les escòries que son un altre residu amb un volum important que s'ha de portar als "dipòsits controlats".

Per acavar va apostar per la recollida porta a porta com ja es fa a grans ciutats com Milà i pel Residu Zero o Residu Mínim que ja s'està planificant a Ripollet malgrat l'oposició i la resistència de la mateixa Entitat Metropolitana.

Fianlment al torn obert de paraules, els ponents van poder aclarir molts dubtes expressats per un bon nombre d'assistents que van fer ús de la paraula.



dilluns, 15 d’octubre de 2018

RESIDU ZERO=INCINERACIÓ ZERO!



Consideracions prèvies

L'actual sistema de valors productivista i consumista és el responsable d'aquesta greu problemàtica ambiental i ecològica global que representa la generació diària de de milers de tones d'escombreries que aboquem, incinerem i en darrer terme reciclem: A l'entorn metropolità, cada dia omplim una plaça de Sant Jaume, cada setmana una illa de l'eixample i cada mes un Nou Camp.Cada dia son més els ciutadans que prenen consciència d'aquesta problemàtica, però també és cert  que la majoria però, un cop dipositada la bossa de les escombreries cada vespre als contenidors, ja en tenen prou, sabent que durant la nit, per art d'encanteri , la màgia nocturna  farà desaparèixer les escombreries , i els contenidors a l'endemà tornaran a estar buits a la seva disposició.N'hi ha una desinformació gairebé absoluta sobre el destí de la nostra bossa de les escombreries, fins i tot poca gent en sap com es financia el seu tractament ! Algú sap que és la TAMGREM? i com es paga la Taxa Metropolitana  de Gestió de Residus Municipals?

No n'hi ha prou a saber que la majoria dels residus s'aboquen o s'incineren i que nomes una tercera part les reciclem. Hem de saber que passa amb l'abocament i on van a parar les cendres, les escòries i els gasos de la incineració.  Hem de saber que contaminen el sòl, l'aire i l'aigua dels aqüífers.Els ecosistemes naturals tenen una capacitat de càrrega limitada. No podem abocar més residus al sòl, o lixiviats als aqüífers o gasos contaminants al medi ambient del que aquest medi és capaç de processar.Doncs bé, aixó és exactament el que estem fent des de fa molts anys, trasnpassant els límits  de la capacitat de càrrega dels ecosistemes  natural, contaminat els sòls, contaminant els aqüífers i contaminant l'atmòsfera.
 
 


Perquè hem arribat fins aquí?

Durant els darrers 50 anys, el món occidental ha experimentat  un procès de creixement econòmic inèdit i desconegut  a tota la història de la humanitat. Fonamentat en els principis del productivisme i del consuminsme, el nostre model social i econòmic capitalista  ha adoptat un criteri erroni d'entendre el benestar com aquell que es fonamenta en l'augment permanent del consum.
El nostre estil de vida, la societat de l'opulència ha assumit el principi " d'usar i llençar" com a signe de progrès. Fins i tot Vinçon,  una coneguda botiga de disseny ja desapareguda del passeig de Gràcia de Barcelona, va lluir durant una temporada unes bosses on es podia llegir:  I buy therefore I am  (Compro per tant existeixo).

 

La política del creixement permanent postulada per neoliberals i socialdemòcrates, a més d'utòpica es la responsable no solament de la degradació ecològica global, sinó també i sobretot de les grans desigualtats socials, injusticícies, aramamentisme, guerres, etcètera.

A mesura que la renda per càpita augmenta, la qualitat de l'entorn es deteriora. Els païssos que més residus generen no són només els que tenen el PIB per càpita més alt , també acostumen a ser els païssos amb més desigualtats socials.

Manca d'informació ambiental
  
Hi ha una manca gairebé absoluta d'informació ambiental rigurosa i contrastada sobre la problemàtica ambiental en general i sobre la que generen les escombreries en particular. I la poca que es difón acostuma a ser parcial, esbiaixada, falsejada, manipulada.

Una informació ambiental rigurosa sobre els reptes i perills ambientals estimularia l'interès i la consciència ciutadana, i per tant la seva participació en els afers públics i en les decisions polítiques a prendre per afrontar-les. Però això no interesa perque qüestiona  l'opacitat i l'estatus quo dels grans interessos econòmics privats de les èlits polítiques, econòmiques i financeres.

 

Antecedents al Pla Metropolità de Gestió dels Residus Municipal: la Llei d'Envassos i Residus d'Envasos

La corba de creixement explosiu dels residus es produeix a mitjan dels anys 80. Abans èrem una societat molt estalviadora, reciclàvem, els sistemes de dipòsit i devolució funcionàven. A mitjans dels anys 80 ens comencem a comportar com a nous rics. La sortida al mercat d'envasos d'un sol ús es el factor determinant  d'aquesta explosió en la generació dels residus.

 

L'any 1986, amb l'entrada a l'UE, s'introdueixen un allau de normatives sanitàries que moltes vegades no queda clar si només responen a interessos del fabricants d'embolcalls. Ens perdem en el maquillatge i no controlem prou el procès d'elaboració dels aliments que s'embolcallen! Pensem en les vaques boges! Tot plegat suposa una augment de residus impressionant. No és casual que un dels sectors  més rendibles i puixant d'Europa sigui els dels embaladors i empaquetadors. Una de les principals fortunes europees són els propietaris de tetrabrik

l'any 1991-92, com a conseqüència del daltabaix del Pla dels Residus industrials de Catalunya, es crea el Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya. A conseqüència d'això es fa possible una proposta progressita en la gestió del residus : Llei 6/93.

Es posen en marxa algunes instal·lacions en el territori, sobretot abocadors comarcals però no s'avança prou en la recollida selectiva  ni el reciclatge, tal i com explicitava la llei. 

La competència per desenvolupar instal·lacions de tractament i disposició correspon a la Generalitat de Catalunya ( i a tots els governs autònoms). En l'àmbit de l'Àrea Metropolitana de Barcelona correspón a l'EMMA. La llei de Bases del Règim Local atribueix als municipis les competències de recollir els residus urbans. Molts problemes s'expliquen per aquesta separació de funcions. El problema d'arrel es la penúria econòmica dels Ajuntaments, que s'han de vendre el sòl que és el seu patrimoni per generar plusvàlues construint a tort i a dret.

 

Els impostos que provenen de l'estat suposen menys del 15% (a Dinamarca els municipis reben el 60% dels impostos). En el programa del residus municipals hi havia una figura econòmica que era un fons per als municipis que havia de concedir la Generalitat, que no s'ha fet mai. potser no h'hi ha hagut mai voluntat política per resoldre el problema. Tenim una de les lleis mes progresistes d'Europa, està ben lligada a la idea de sostenibilitat , es va aprovar jus desprès de la cimera de la terra de Rio de Janeiro del 1992, però amb molts entrebancs sense resoldre.

 

Pla Metropolità de Gestió de Residus Municipals (PMGRM, 17-7-97)

Les Directives europees i la seva trasposició a la llei espanyola i catalana de residus son correctes i progresistes perquè es fonamenten en la priorització de les polítiques preventives, en la reducció i el reciclatge, però perquè no acaben de funcionar?

Doncs perquè a l'hora de la veritat es potencien els tractaments finalistes de final de canonada  (vessat final) com son l'abocament i la incineració! El PMGRM s'aprova el 17-7-97 al bell mig d'un procès d'nfart deles deixalles. Entre 1993 i 1999 la bossa de les escombreries va passar d'un  1,25kg/persona/dia a 1,5 kg/persona /dia.

El 1996, el contingent de la bossa de les escombreries era el següent:

Matèria orgànica:           39%
Paper/cartró:                   27%
Plàstics:                          11%
Vidre:                             7%
 Metalls:                         4%
Textil:                             2,6%
Voluminosos:                 2,5%
Runes:                            1,4%
Especials:                       0,2%
Altres:                            5%

El total denvassos i embolcalls:

Paper/cartró:                  27,01%
Plàstic:                          11%
Vidre:                             7%       
Total:                             45,01%



La inversió prevista de 54.072 M. Pts, estaven distribuits de la seguent manera:

Contenidors                      1/500 Hab.
Plantes de triatge              1
Deixalleries                      40
Plantes de biometan.        3
Plantes compostatge        4
Dipòsits controlats           2
Restauració de l'abocador de la vall d'en Joan del Garraf
Campanyes d'informació: 3.063 M Pts (2%)
 Total:                               24.402 M. Pts (40%)


Una macroincineradora en la zona Franca 24700 M. Pts
Inversió millora incineradora de Sant Adrià i Montcada i Reixac:  2.000 M. Pts
Adeqüació instal·lades: 2.970

Total incineració:   29.670 M. Pts (60%)

Incineradora de Sant Adrià del Besós

Com es pot veure, s'observa una contradicció flagrant entre els discursos, les grans declaracions  institucionals i els fets i accions de govern!!!
 
El Pla Metropolità de Gestió de Residus Municipals prevèia:
  • Una reducció del 10% de la fabricació d'envassos que no s'ha complert mai
  • El tancament de l'abocador del Garraf el 2001, però es va prorrogar fins al 2006
  • la recollida selectiva del 60% dels residus  per al 2006, que no s'ha complert mai
  • el desplegament de 500 contenidors de les fraccions orgàniques, paper/cartró, vidre i plàstic que no es va cumplir fins a començaments del 2000
  • El contenidor groc no es va  desplegar fins al 1999
  • La reducció paulatina del volum dels residus no es va cumplir mai en el primer decenni.
  • Es parla de polítiques preventives però en realitat es destinen inversions públiques multimilionàries a l'equipament d'incineradores i una quantitat ridícula a campanyes d'educació ambiental
  • Venuda com a valorització energètica, la propaganda institucionals intenta colar la incineració com a tractament  respectuós amb el medi ambient dintre de l'ecoparc de Sant Adrià, intentant convèncer també que amb aquests tractament  finalista s'eliminen els residus
  • La incineradora del Besós (300.000 TM/any) es gestionada per TERSA (Tractament i Eliminació de Residus,S.A.)
  • On s'ha imposat la incineració en massa, els precentatges de reciclatge i compostatge son mínims. (Tarragonés, Gironès, Maresme son paradigmàtics d'un gestió comarcal  que només gira al voltant  d'una planta incineradora)
  • Les protestes i les mobilitzacions veinals i ecologistes van aturar el 1997, a darrera hora i contra tot pronòstic la pretensió de l'Entitat Metropolitana de Barcelona, d'una macroincineradora a la zona Franca de 750.000 TM/any, on estava previst  que anès a cremar  més de la meitat dels residus desl trenta tres municipis que la integren
  • A canvi es van incrementar d'una a 4 les plantes de triatge prevists.

 
 Llei  d'Envasos i Residus d'Envasos (LERE)

La Llei d'Envasos i Residus d'Envasos (LERE, 1997), reconeix retòricament, al seu article 6è "L'obligatorietat d'un sistema de dipòsit devolució i retorn dels envasos:

"Los envasadores y los comerciantes de productos embasados, o cuando no sea posible identificar a los anteriores, los responsables de la primera puesta en el mercado de los productos envasados estan obligados a:
  • "Cobrar a sus clientes hasta el consumidor final, una cantidad individualizada por cada envase que sea objeto de transacción. Esta cantidad no tendrá la consideración de precio ni estará sujeta por tanto a tributacions ninguna" 
  • "Aceptar la devolución o retorno de los residuos de envases y envases usados cuyo tipo, formato o marca comercializen, devolviendo la misma cantidad que haya correspondido cobrar de acuerdo con lo establecido en el guión anterior"
La mentablement i com a resultat de les pressions exercides per el lobby de fabricant i d'envasadors de plàtic d'un sol ús, la LERE afegeix un article setè que converteix en virtual l'anterior principi, que de moment no té cap altra funció que cumplir retòricament amb l'espèrit de la Directiva Comunitaria  94/62/CE, I INDUIR A LES EMPRESES A FER EL CONTRARI:
  • "Los agentes económicos indicados en el apartado 1 del artículo 6 podràn eximirse de las obligaciones reguladas en dicho artículo, cuando participen en un sistema inegrado de gestión de residuos en envases i envases usados derivados de los productos por ellos comercializados"
Aquesta imposició del lobby del plàstic es va aprovar a les corts amb els vots del PP i CiU, contra l'opinió de moltes altres forces polítiques i socials rellevants, i també contra la resolució del Plenari de l'Entitat Metropolitana del Medi Ambient de Barcelona que gestiona els residus de la meitat dela població de Catalunya.
 
 

La LERE va obrir la porta a la generalització de l'anomenat "Sistema Integral de Gestió"  que obliga als consumidors al pagament d'una taxa per cada envàs o embalatge que comprèn, limitant l'obligatorietat real del sistema de dipòsit i retorn a casos molt especials:
  • "Los sistemas integrados de gestión tendran como finalidad la recogida periódica de envases usados y residuos de envases en el domicilio del consumidor o en sus proximidades, se constituiran en virtud de acuerdos adoptados entre los agentes económicos que operen en los sectores interesados, con excepción de los consumidores y usuarios y de las administraciones públicas, y deberán ser autorizados por el órgano competente de cada una de las comunidades autónomas en los que se mimplanten territorialmente, previa audiencia de los consumidores y usuarios" 


Revisió bianual del PMGRM
  • Malgrat la manca de campanyes sistemàtiques d'informació i d'educació ambiental, en la primera revisió bianual feta a l'acavament del periode 1998-99, es van obtenir molt bons resultats en la recollida selectiva.
  • Però el volum de residus generats no va parar d'incrementar-se fins al punt de l'infart: el 2000 amb 550kg/hab./any era superior a Alemaya, amb una mitjana d'1,50kg/hab./dia, amb comarques com l'Alt i Baix Empordà, La Selva, El Garraf, Baix Penedès, Tarragonès, Cerdanya, Pallars Sobirà, i Vall d'Arán que assolien els 2kg/hab./dia.
  • Es reciclava o es compostava només l'11%, mentre que el 68% s'abocava en massa  directament sense cap tractament  tractament i el 21% s'abocava en forma d'escoria  i cendres d'incineradores.
  • Fins al 2007 la generació de residus  va continuar augmentant  fins que amb l'esclat de la bombolla immobiliària i posterior crisis econòmica del 2008 ençà  fins el 2013 va anar minvant fins 1kg/per./dia. i del 2013 ençà torna a crèixer fins a 1,2kg/per./dia (2016). 
  • Però el percentatge del reciclatge està estancat al 30%


Qui hi ha darrera de Ecoembalages de España S.A. (Ecoembes)?

El lobby econòmic que ha imposat els SIG és Ecoembes, un grup de pressió o lobby del plàstic integrat pels grans productors d'envasos de plàstic i embolcalls:
  • Repsol, Solvay, Hoetch
Pels grans envasadors:
  • Tetrapack, Tetrabrik, Cocacola, Pepsicola
I per les grans superfícies:
  • Pryca, Continente, Makro, Mercadona, ETC. 
 
 Conclusions
  • Segons la Fundació Terra , el SIG és un atemptat a les arques municipals i per tant a la ciutadania
  • El SIG vulnera l'espèrit comunitari de que la indústria contaminant paga
  • En el reglament no es contempla la sensibilització ambiental
  • En definitiva el SIG es una estafa social i ecològica
  • Un altre inconvenient es que posa un límit al reciclatge
  • No es planteja la reducció del consum ni la reducció de la producció d'envasos i embalatges
  • Consagra la producció massiva dels envasos de plàstic i embolcalls
  • La gestió sostenible desl residus no es un problema exclusivament tècnic o polític, és sobretot un gran repte social i cultural
  • Sense la complicitat i la participació de la ciutadania en els programes de recollida selectiva , tot el que fem a partir d'aquí sense aquesta col·laboració ciutadana es inútil
  • El pas de la cultura de "l'eliminació de residus" a la cultura de la recuperació necessita desenvolupar noves eines  en tres àmbits diferents:   
  1. Tecnologies i sistemes de gestió orientats a la recuperació
  2. Pautes culturals  coherents amb la reducció, la reutilització i el reciclatge
  3. Instruments econòmics incentivadors
 
  • Quan la incineració i l'abocament en massa s'han volgut compaginar amb una mica de reciclatge, els resultats han sigut decebedors
  • La incineració a cel obert o a plantes incineradores va despertar l'alerta ambiental (USA, 1960 60%)  per l'emissió de subproductes tòxics, especialment els nous contaminants orgànics persistents (COP's), derivats de la combustió incomplerta de materials orgànics en presència de clor com son les Dioxines i els Furans (anells aromàtics), que són substàncies liposolubles i bioacumulables que provoquen efectes cancerígens i inmunodresores a dosis molt petites i a conscentracions encara menors actuen com a falses hormones que distorsionen el funcionament del sistema reproductor i endocrí, amb càncers de mama (més d'un 2% d'aquests tenen aquest origen)
  • La clau es establir una complicitat ciutadana amb un misatge entenedor, motivador, congruent amb els sistemes de recollida selectiva  i tractament que es fan servir
  • Hi ha tecnologies  com la incineració que actuen com una aspiradora  de residus  i propicien la cultura insostenible de "l'eliminació".
  • N'hi ha d'altres com el compostatge i la metanització de la fracció orgànica i el reciclatge de la inorgànica que estimulen la cultura de la reducció, la selecció acurada i la màxima recuperació de les deixalles
  • Les plantes incineradores necessiten alimentar-se del "Rebuig"
  • Cal prohibir la producció d'envasos no reciclables
  • Cal Eliminar els Sistemes Integras de Gestió (SIG) i retornar al Sistema de Dipòsit, Devolució i Retorn (SDDR).
  • Cal erradicar els envasos d'un sol ús.