Francesc Alfambra
Passat:Testimoni de la Badalona antiga, medieval i moderna
La masia de ca l’Endal (segle XV) està situada
a la riera de Canyet (Av. Martí Pujol), just per sobre de l’autopista C-31, al
barri de Bufalà. Havia estat la rectoria parroquial de Santa Maria fins al 1686
i la Casa
del Delme del Capítol General de la Catedral de la Seu de Barcelona, on
es cobraven els delmes i les primícies eclesiàstiques que els pagesos
badalonins pagaven en espècies per la Pabordia del mes de maig a Badalona.
Donat que el cobrament era en gra, vi o espècies, ca l’Endal tenia un
espaiós celler amb botes, cups i premses, i un graner amb sitges. Atenent a les
nombroses restes d’àmfores romanes trobades en diferents èpoques, es dedueix
que havia estat una vil·la romana dedicada a la producció de vi.
L’edifici de ca l’Andal està construït amb una
fonamentació superficial de ciment de calç. La masia consta d’una planta baixa,
un pis i unes golfes. L’edifici està dotat de murs de càrrega que descansen en
els forjats de les plantes. Aquests forjats estan constituïts per bigues de
fusta on descansen unes biguetes més petites col·locades ortogonalment a les
primeres també de fusta, i per damunt podem trobar un forjat de fusta que fa de
sòl. La coberta de teula aràbiga és a quatre aigües i està constituïda per unes
bigues principals de fusta de considerable secció.
Visita a les golfes de ca l'Endal, on es pot apreciar el sòlid sistema de bigues i biguetes entrecreuades que soporten la teulada.
Fins a mitjans del segle XIX, els badalonins demanaven al Capítol
de la Seu de Barcelona, fer ús del graner per tal de fer
representacions teatrals, ja que, tal i com argumentaven, el 1792,
dirigint-se al Capítol de Barcelona: “.....per
no haver-hi a la parròquia peça més capaç per a representar a la pròxima
Pasqua, un acte seriós al·lusiu a Crist Senyor Nostre, dit vulgarment Els Pastorets......... “
Façana principal de ca l'Endal actualment
La Casa del Delme seguiria sent propietat del Capítol
de la Catedral de Barcelona fins que el 1841, amb la desamortització
de Pascual Madoz, va ser venuda juntament amb altres béns eclesiàstics no
lligats al culte, que l’Estat havia començat a expropiar amb la desamortització
de Mendizábal del 1835, com va
ser el cas de ca l’Endal. L’any 1841, per ordre del govern es van suprimir
els delmes i les primícies. Eudald Comià i Font, doctor en
Farmàcia de Berga que ja havia comprat unes finques contigües, va comprar també
ca
l’Endal, on va fixar la seva residència i hi va instal·lar la primera
indústria química de Badalona: Casanova, Comià i Companyia.
Cap al
1831 es va inaugurar la mina del Comú de Badalona que
portava aigua des de Canyet fins a unes 25 cases del Dalt la Vila. Tenia dues
entrades, una a la riera Martí Pujol i l’altra dintre del recinte de ca l’Endal.
Entrada i escales de baixada a
la mina del Comú de Badalona. Es pot apreciar el mal estat i la
degradació d'aquesta
Encara es pot veure la portella d’entrada adossada -en molt mal estat- a la
part interior del mur que hi dona al carrer Independència cantonada passatge Vinyes.
Malauradament, arran d’una pèrdua del clavegueram, la mina està inundada
d’aigües residuals, que molt probablement s’infiltren i contaminen l’aqüífer.
L’any 1840 ja consta l’existència
d’aquesta fàbrica de productes químics, sobretot àcid sulfúric. D’Eudald, nom del propietari de la
masia deriva el nom popular de ca l’Endal que fem servir encara. Francesc
Agell i Martí, fill de Mataró i doctor farmacèutic també, es va casar
amb Mercè, filla d’Eudald Comià i dirigí i millorà la indústria química. L’any
1848, sent alcalde de Badalona Francesc Agell, s’inaugurà el ferrocarril de
Barcelona a Mataró. Agell va aconseguir el privilegi reial durant quinze anys
per fabricar àcid clorhídric a partir de vidriol, millorant el negoci, però el
1863 va traslladar la fàbrica fora de Badalona, cessant així la producció de la
fàbrica.
Es té constància que el 1943 es va
reconvertir l’edifici en foneria i que a partir de 1944 ja se la coneixeria com
la «Fundición Gris». Cap als anys vuitanta l’activitat de la fàbrica va ser
residual fins al seu tancament i abandonament poc després.
Ca l'Endal en l'actualitat, poc abans de les obres de construcció del lateral de la C-31.
La «Fundición Gris» o «la Foneria» té
una fonamentació superficial de sabates de morter. La façana està suportada per
pilastres que proporcionen la inèrcia suficient perquè no caiguin. Al construir
la fàbrica van aprofitar el mur exterior de la masia per recolzar-hi part de la
càrrega dels murs a través d’unes bigues transversals. L’estructura d’aquesta
fàbrica consta de murs de càrrega de maó massís pres per morter de calç que a
la vegada són les façanes. L’estructura està reforçada per pilastres de maó
lligats amb morter de calç cada quatre o sis metres per evitar que aquestes
façanes perdin la seva estabilitat en el seu punt més alt. Col·locats
estratègicament, els pilars serveixen de suport per a les bigues principals. La
coberta de la fàbrica és a dues aigües i està suportada per un embigat de fusta
en cintra que, en col·locar-se en forma de «Z», ajuden a suportar el pes de la
coberta amb el gruix menor de les bigues. Les bigues de ferro serveixen per
subjectar la coberta amb l’estructura i per col·locar tot un sistema de
politges per poder entrar i treure de l’edifici els materials que cal treballar
o els productes acabats.
Entrada a l'antigua Foneria
El Pla General Metropolità de l’any
1976, la qualifica com a zona d’Equipaments comunitaris existents (clau 7a). A
l’octubre de 1980, el primer Ajuntament democràtic encarrega a l’Equip de
Treball format pels arquitectes Francesc Lladó i J. Antoni Padròs,
l’elaboració d’un catàleg del patrimoni arquitectònic municipal (Pla Especial
de Protecció del Patrimoni), en el que van incloure ca l’Endal, amb la fitxa
D-3, recomanant possibles usos com a casa de cultura o museu de la indústria.
Fan consignar que es propietat privada del Sr. Guilera i que la Sra. Antonia
Homet Asses, vídua de F. Borbón de Barcelona era l’administradora.
Van observar
que algunes de les bigues de fusta del forjat tenien termites però les de la coberta no.
Informen també de l’estat acceptable i fins i tot de confort dels cinc
habitatges que aleshores ocupaven ca l’Endal, considerant-les
tanmateix com un ús inadequat. Finalment la valoren com “absolutament recuperable, amb una volumetria amb força incidència amb
l’estructura urbana del paisatge, afegint que les futures actuacions
urbanístiques respectaran la singularitat de l’edifici.”
Fins als anys 90 havien viscut sis
famílies a ca l’Endal. Cinto Mercader, membre actiu de la Plataforma
Salvem ca l’Endal, va néixer el 1948 i va viure allà fins el 1972, i
l’últim resident de la casa va ser el seu oncle Cinto Atienza que va
marxar l’any 1996.
Present: un
extraordinari patrimoni singular que amenaça ruïna, deixat, brut, abandonat i
malmès
Fa gairebé deu anys que ca l’Endal es de propietat
municipal, i quaranta que el barri de Bufalà reivindica un equipament
sociocultural per al barri. Amb 15.000
habitants, Bufalà és l’únic barri de Badalona,
amb una població important que encara no té ni centre cívic, ni biblioteca. El
patrimoni del recinte de ca l’Endal no és solament la casa
del Delme. Tant la masia com la fàbrica són dos elements molt importants per a
la història del barri de Bufalà.
Membres de la Plataforma Salvem ca l'Endal davant l'edifici
No es tracta d’un element patrimonial aïllat a valorar al
marge del seu context espai- temporal, ans al contrari. Avui contem amb noves
sensibilitats i criteris de valoració del patrimoni: conjunts paisatgístics,
elements interrelacionats dins un context donat, memòria històrica, valors
sentimentals, evolució social, econòmica, ambiental i/o tecnològica, diàleg amb
l’entorn urbà, rural, industrial, agroforestal, etc. Així doncs ca l’Endal
no es pot valorar únicament com una estructura arquitectònica, és molt més que
tot això!
El mur perimetral i tot el seu contingut és una capsula
espai-temporal d’una singularitat multidisciplinària amb un valor cultural i
simbòlic extraordinari. I no solament des del punt de vista
històric-arqueològic, cultural o arquitectònic, sinó també des de tots els
punts de vista social, econòmic, sentimental, emotiu i estètic, paradigmàtic de
l’evolució de la societat badalonina al llarg dels 21 segles de la seva
existència. Es impossible condensar mes
història a una peça de terreny tan petita i al bell mig de la ciutat. Una laboriosa vil·la romana productora de vi;
una casa
del Delme de sotmetiment secular dels pagesos de la parròquia de Santa
Maria de Badalona al jou medieval eclesiàstic del Capítol de la Catedral de
Barcelona; la mina del Comú, el primer sistema d’abastament d’aigua potable domèstic del nucli antic del
Dalt la Vila; la primera indústria química de la ciutat, instal·lada abans de
l’arribada del ferrocarril; uns horts urbans recordatori del
passat pagès de la ciutat, i un conjunt d’arbres, alguns conreats com les
figueres i d’altres monumentals com els til·lers, el plàtan, la palmera,
els cedres.
Pancarta reivindicativa
Malauradament, la
manca de manteniment durant molts anys manté ca l’Endal en un
lamentable estat d’abandonament que fa que cada dia que passa es vagi
deteriorant més i més. El Pla
Recupera preveu una inversió de 200.000€, xifra clarament insuficient
que només permetrà començar a fer algunes tasques de neteja i poca cosa mes. No
arriba per fer el que hauria de ser prioritari: reparar i/o renovar la teulada,
tractar o canviar les bigues del forjat en mal estat, garantir la seguretat, consolidar
estructures, etcètera. I el pitjor de tot es que aquest projecte municipal,
contra la voluntat de la plataforma ciutadana Salvem ca l’Endal destina
una bona part del pressupost a enderrocar l’edifici de l’antiga indústria i/o
foneria.
Ca l’Endal, com la Torre Codina o ca l’Arnús, tenen fitxa
pròpia en el catàleg del patrimoni arquitectònic local, però fins el dia d’avui,
això es poc més que paper mullat. Un patrimoni extraordinari com es aquest
edifici de la Badalona medieval, deixat i arruïnat com cal’Endal hauria de ser
la joia de la corona al bell mig de la ciutat. A més conté sinó la primera, una
de les primeres indústries de Badalona, instal·lada abans de l’arribada del
ferrocarril també té un gran valor històric, simbòlic i sentimental. La
confluència d’aquests dos patrimonis dins el mateix context històric de ca l’Endal
encara li dona mes valor al conjunt.
Un futur esperançador
Les grans potencialitats del conjunt patrimonial del recinte
de ca
l’Endal-foneria-mina del Comú- horts urbans-arbrat, ens fan albirar un
futur força esperançador. Abans però, caldrà desterrar una concepció de la
participació com a simple tràmit per cobrir l’expedient i adoptar un model de
participació democràtica amb la que tots els processos participatius siguin
efectius i vinculants.
La pretensió d’urbanisme d’enderrocar la foneria, d’arrasar
els horts, de no contestar les instàncies presentades demanant la descontaminació
i el sanejament de la mina per fer-la visitable, i sobretot el paternalisme
autoritari amb el que es condueix la comissió mixta Ajuntament-Plataforma
Salvem ca l’Endal de seguiment del Pla Recupera, semblen actuacions més
properes al paradigma polític Joan Blanch, -és a dir fora de lloc- són absolutament impròpies de les coordenades
d’un Ajuntament del canvi presidit per Dolors Sabater, que té en la
participació democràtica i vinculant una de les seves divises principals.
Membres de la Plataforma a una xerrada a l'Associació de Veïns de Bufalà (Febrer-2018)
Cal defugir el model clientelar dels Centres Cívics,
completament fracassat i buit de contingut. Tot i ser una necessitat objectiva
i una demanda social molt sentida pel barri, el model “Biblioteca” es clarament insuficient.
Incloent una
biblioteca, el nou centre cultural hauria de ser un equipament de ciutat
lligat al territori i a les necessitats del barri de Bufalà (programació
estable d’events de l’escena cultural i artística local (musica, teatre,
filmets, cinefòrum Bufalà, poesia, literatura, espectacles infantils,
etcètera). Ambiciós en la recerca i com a referent de la història de la
personalitat i la idiosincràsia reunida en el conjunt patrimonial de ca
l’Endal. Una mena de Kultur House
modern. O un gran equipament cultural
d’àmbit nacional català, ben dotat, multidisciplinari, però connectat a la
realitat històrica i social de la nostra ciutat. Cal recuperar i posar en valor
si més no, les dues etapes històriques
tan crucials com desconegudes de la nostra ciutat com van ser l’edat mitjana i la seva pagesia i l’evolució
econòmica moderna que la portaren de l’economia agrícola a la revolució
industrial, fins arribar a ser la primera ciutat industrial de l’estat. I tot
això sense oblidar la mina i la gestió
de l’aigua, ni els horts ni l’arbrat, fets tots ells emblemàtics i perfectament exemplificats dins
el recinte de ca l’Endal.
Malgrat la gran barrera arquitectònica de la C-31 la gran
ferida imposada pel franquisme, el nou centre cultural de ca l’Endal a Bufalà, hauria d’esdevenir en l’eix vertebrador de
connexió de la Badalona de Baix a Mar amb la Badalona de Dalt, de tots els
barris per sobre de l’autopista i la serralada de Marina, connectant física i
emocionalment el mar i la muntanya.
En definitiva, cal posar en valor aquest conjunt dins el seu context i fent-lo dialogar amb el
barri i amb tota la ciutat. Enderrocar la foneria seria un despropòsit
imperdonable, tan gran com va ser l’enderrocament de l’estació de petita velocitat de
Renfe o les casetes murcianes del Gorg, per fer l’autista, ruïnós i faraònic
canal del port o l’enderrocament dels forns de calç de les Guixeres.
Es una intersecció espai-temporal d’un valor històric
indiscutible a una ciutat dormitori, desvertebrada, sobre construïda i
sobredimensionada com es Badalona, necessitada de referents culturals propis
que la facin ser protagonista, per fer bullir l’olla de la creació, i de la
producció cultural local, al marge de les imposicions dels productes culturals
importats de la gran Barcelona. Davant
un espai tan extraordinari com es el recinte de ca l’Endal, a Urbanisme
només se li acut que cal enderrocar la fàbrica com a objectiu principal del Pla
Recupera, que no solament no la beneficia sinó que ben al contrari la
perjudica. Més valdria que escoltessin més els veïns i les veïnes que volem protegir-la
i preservar-la, canviant de parer com al seu dia van haver de fer-ho amb el
projecte d’enderrocament del Pont del Petroli del que ara tothom
galleja, sobretot els que mes entestats estàvem en enderrocar-lo.
El Centre Cultural ca l’Endal hauria de
ser el paradigma d’una nova cultura del segle XXI. D’una nova cultura de
respecte i preservació del patrimoni històric, arqueològic, ambiental, ecològic
i cultural local, d’una nova cultura de la societat post industrial badalonina que
només podrà ser la de la cultura de la sostenibilitat de respecte al
patrimoni construït local.
Badalona, 12 de març de 2018
ALFAMBRA, F. (2017): La mina del Comú de Badalona. La Veu de Bufalà. A. de VV. de Bufalà. Núm.15, pàg. 11.
AYMAR, J. (2014): La història del nostre barri. Ca l’Endal: el portal de Bufalà. La Veu de
Bufalà. A.VV. de Bufalà, núm.4, pàg. 10.
CUYÀS TOLOSA, J.M. (1979): Ca
l’Andal. Història de Badalona, vol.V, pp:146-148
LLADÓ, F. & PADRÒS, J. A. (1980): Ca
l’Andal (D-3). Pla Especial de Protecció del Patrimoni. EXCM. Ajuntament de
Badalona.
Plataforma
Salvem ca l’Andal (2018): Ca l’Andal i la «Fundición Gris», més d’un segle de convivència.
Butlletí d’Arqueologia industrial i de Museus de Ciència i Tècnica, núm. 80. AMCTAIC.
Pp.: 20-22.
