II Jornades d'Ecologia Urbana de Badalona

Programa

Conferència inaugural:

Les ciutats, paradigma d’insostenibilitat global

Les ciutats són insostenibles per definició. Des del 2005, més del 50% de la població mundial vivim a grans metròpolis o megalòpolis que són l’extrem de la insostenibilitat social i ecològica. El metabolisme urbà es comporta com un tumor maligne que xucla energia i recursos de la biosfera, dissipa l’energia i exporta residus tòxics i contaminants. Els ecosistemes tenen una capacitat de càrrega limitada. No podem abocar més contaminants del que aquells són capaços de processar, però malauradament, ja fa temps, que això és exactament el que estem fent amb l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, amb els residus urbans, ramaders, industrials,.....

 

Dijous 28 de febrer de 2019, es van incrementar els nivells de contaminació atmosfèrica per partícules (PM₁₀),  passant d'avís preventiu a episodi de contaminació, a causa de la situació anticiclònica, la intrusió de pols sahariana i l'increment de la mobilitat associada al MWC2019, que es va anunciar el passat 26 de febrer. En aquest sentit, l'AMB  va activar el seu protocol d'actuació per als episodis ambientals d'elevada contaminació atmosfèrica a 40 municipis de l'Area metropolitana de Barcelona. Foto: dissabte 2 de març de 2019

Totes les qüestions ambientals importants, com l’escalfament global i el canvi climàtic, tenen una relació directa amb l’energia. El nivell de degradació del medi conserva una relació estreta amb la quantitat d’energia externa que injectem en el sistema. A més energia, més pol·lució. Des del 1990, el principal consumidor d’energia de l’estat espanyol, amb un 42%, és el sistema de transport fonamentat en el vehicle privat a motor. El 75% dels combustibles fòssils que importem es destina directa o indirectament al transport.

   

 La mobilitat, motor de canvi a les ciutats

Per introduir aquesta problemàtica social, econòmica i ecològica, és una gran satisfacció poder encetar aquestes II Jornades d’Ecologia Urbana de Badalona amb una conferència inaugural a càrrec de Manel Ferri, Tècnic de Mobilitat de la Diputació de Barcelona i vice-President de l’Associació per a la Promoció del Transport Públic (PTP). Segons Manel Ferri (El País, 2018): “El transport europeu depèn en un 96% del petroli o dels seus derivats, això representa aproximadament una tercera part del consum total d’energia. La factura anual europea és astronòmica: va representar, el 2013, al voltant de 400.000 milions d’euros, més de 1.000 milions diaris. A Espanya, aquesta factura va suposar, el 2017, més de 40.000 milions d’euros, al voltant del 50% dels ingressos en turisme en el mateix període.”

Cal afegir que, a Catalunya, per aquest mateix concepte, cada any paguem una factura de 8.000 milions d’euros!

Autopista C-31 al seu pas per Badalona 

Com podem avançar a Badalona cap a l’ecomobilitat?

Municipi costaner estès en una estreta franja litoral de reduïdes dimensions, Badalona està molt condicionada per l’impacte urbà. Les ciutats no s’improvitzen, el seu desenvolupament urbà no s'entén sense conèixer el procés històric, social, econòmic i polític que ens ha portat fins aquí. Ens trobem una ciutat sobreconstruïda per l’ocupació intensiva del territori i desvertebrada per l’existència de grans barreres arquitectòniques imposades per les infraestructures viàries que travessen la ciutat (ferrocarril, C-31 i B-20).

Segons l’Enquesta de Mobilitat Quotidiana del 2011 (EMQ-2011), tenim els següents indicadors: 3,35 desplaçaments per persona i dia; amb una taxa de motorització de 517 vehicles per cada mil habitants (2014); desplaçaments interns a la ciutat: 67,9%. Amb el següent repartiment modal: no motoritzat (a peu i bicicleta), 54,5%; en transport privat, 25,7%; en transport públic, 19,8%. 151.173 desplaçaments diaris en cotxe! El 50,7% dels cotxes aparquen al carrer.

Contaminació atmosfèrica a Badalona durant el mateix episodi de contaminació. La mitja diaria dels nivells de PM10 durant els darrers dies ha estat superior al límit diari de 50 miligrams per metre cúbic en més d'una estació de la Xarxa de Vigilància dels 40 municipis de la conurbació metropolitana de Barcelona. En aquesta ocasió es van superar els límits en sis estacions (4 de Barcelona i 2 de Montcada i Reixac). Foto: dissabte 2 de març de 2019

Per parlar de tot això comptem amb la participació a la Taula rodona de Diego Guerrero, Coordinador de la Taula de Mobilitat BDN-FAVB, Mònica Garcia d'un col·lectiu d'usuaris de la bicicleta, Daniel Julià del grup local de Som Mobilitat i  Raquel López del grup de Camins Escolars de l’AFA de l’Escola Jungfrau. 

Finalment, amb  una passejada per les barreres arquitectòniques de Nova Lloreda, a càrrec de Diego Guerrero, coordinador de la Taula de Mobilitat de Badalona-FAVB, clourem aquestes jornades. 

Donem les gràcies a Adrià Díaz, Assessor de Govern i Territori de l'Ajuntament de Badalona i a tots/es els/les participants per la seva col·laboració amb la realització d'aquestes II Jonades d’Ecologia Urbana de Badalona.

Visita Guiada al Parc de can Solei i ca l'Arnús

BREU HISTÒRIA DE CA L'ARNÚS

Francesc Alfambra

El Parc Metropolità de ca l’Arnús i can Solei és el gran parc central de Badalona. Inserit al bell mig de la ciutat, ca l’Arnús és un espai emblemàtic únic a Badalona pel patrimoni natural, històric i arquitectònic noucentista de la ciutat, que va estar a punt de ser destruit per fer un impresentable centre de convencions que es carregava el castellet, el llac navegable i una important masa forestal del jardí romàntic. Però el moviment ciutadà i ecologista el vam aturar a temps. 

 La torre Arnús a l'actualitat, en lamentable estat d'abandonament

El conjunt del Parc de ca l'Arnús-can Solei és únic a la ciutat pels seus edificis singulars, i per la seva riquesa vegetal i faunística, testimonis vivents de com estava estructurada la vida i el lleure de les famílies benestants del segle XIX. La part més antiga dels jardins data de 1870-1880.

 La cova

Té un disseny romàntic propi dels jardins de l'època, amb una vegetació frondosa on predominen els còculs, palmeres, pins, eucaliptus, plàtans, margallons, xiprers, bambús, casuarines, bellaombres, entre altres espècies, molts d'aquests arbres són centenaris i de grans dimensions; diferents camins i recorreguts sinuosos recorren el jardí, combinats amb elements romàntics com el gran llac navegable, les fonts ornamentals, escultures, grutes i zones de cascada o glorietes. Destaquen els edificis relacionats amb el jardí: la torre Arnús, el castell del llac, la torre de l'aigua i la torre del rellotge.

 El llac romàntic navegable

Els camins són els eixos principals de la finca, des del carrer Sant Bru i des de la riera de Canyadó, dos passeigs de plàtans a banda i banda entren al jardí.El parc ocupa una àrea d'unes 11 ha, de les quals 3 pertanyen al parc de Can Solei i 8 al parc de Ca l'Arnús.

 El passeig dels xiprers

Indiscutiblement, el parc de ca l'Arnús és el darrer reducte de la Badalona noucentista, representativa de l'ascens econòmic, social i polític del patriciat burgésbarceloní sobre una aristocràcia i noblesa catalana en declivi. Evarist Arnús i Ferrerés l'exemple paradigmàtic d'això. Banquer i fundador de multitut de Societats Anònimes. 

La solvència i la credibilitat de les seves operacions financeres es recolzaven en el seu caràcter de gran propietari i important patrimoni immobiliari, dins el qual la finca de Badalona era una peça important. Malgrat ser un gran mecenes i filàntrop, com a influent polític de l'època, s'hi oposava a l'abolició de l'esclavatge a les colònies (va ser senador monàrquic per Badalona), aconseguint que durant l'exposició universal de Barcelona de 1888, Dña Ma Cristina, reina regent i la família reial es desplacesin fins a Badalona per allotjar-se a la seva finca.

 El passeig dels plàtans, l'entrada d'accès més emblemàtica del parc

El 1851, Evarist Arnús comprà la finca a Ignasi Llobet i a Josefa Oriol i Romà.

El castell de ca l'Arnús i la capella de Santa Bàrbara son obra de l'arquitecte Salvador Viñals i Sabater (Cuyás Tolosa, 1977). El palauet residència familiar consta de planta i pis, la torre quadrada d'ús lúdic envoltada d'un llac navegable alimentat per una mina d'aigua i el jardí romàntic amb escultures neoclàsitques i la torre-estació metereològica, conformen un conjunt històric, artístic, monumental i vegetal amb arbres centenaris del segle XIX únic a Badalona.

La glorieta

La vocació de parc públic, li ve de lluny a ca l'Arnús, doncs, ja va estar obert durant la IIª República i en part durant el primer ajuntament democràtic, el qual va comprar per 50 milions de pessetes d'aleshores un significatiu 30% (821.712,48 m2) de la finca amb el clar propòsit de convertir-la en un parc públic per fer efectiva la seva protecció i pel gaudiment social de l'únic recó artístic i monumental i espai verd emblemàtic amb personalitat pròpia inserit en el nucli urbà de Badalona.

L'entrada al parc pel carrer Sant Bru

A l'octubre de 1980 un equip composat pels arquitectes Francesc Lladó i Joan Antoni Padrós, van confeccionar una proposta de protecció del conjunt mitjançant la seva inclusió en el catàleg municipal normatiu d'edificis, conjunts urbans i construccions d'interès públic a protegir, la qual, sota la fitxa C-20, va ser aprovada el 27 de setembre de 1984 per part de la Corporació metropolitana de Barcelona. A l'esmentada fitxa C-20 del Pla Especials de Protecció del Patrimoni Municipal, els arquitectes autors de la mateixa van fer constar que: " El Parc de Ca l'Arnús, junt amb el de Can Soley, constituiràn el futur gran parc central que Badalona necessita."

Fitxa C-20 del Pla Especial de Protecció del Patrimoni de Badalona

DESINTERÈS MUNICIPAL PEL PATRIMONI HISTÒRIC I NATURAL DE LA CIUTAT

El que hauria d'haver estat una preocupació permanent per part del consistori de seguir  treballant per fer efectiu aquest gran parc públic, en part per rendibilitzar la inversió realitzada i sobretot per mitigar l'enorme dèficit d'espais públics que pateix la nostra ciutat, va caure totalment en l'oblit per part dels governants municipals (del PSC) dels seguents 15 anys.

Així com en d'altres ocasions, aquí també es va donar la paradoxa de que  van ser les entitats cíviques  i els moviments veïnal i ecologista, qui van exigir a l'administració municipal el cumpliment de la seva responsabilitat de gestionar i vetllar per a la salvaguarda dels bens patrimonials comunitaris com és el conjunt del Parc de ca l'Arnús. com també ho són can Bofí Vell, ca l'Alemany (en ruïnes), Sant Jeroni de la Murtra, les ermites, ca l'Endal, can Casacuberta (mutilada per fer-hi pisos), l'estació de mercaderies de RENFE i les casetes murcianes (enderrocades per fer el canal del port) la Torre Codina, etcètera.

Veïns enderrocant el mur que barrava el pas al jardí romàntic. 

Foto: portada de la revista Alhora, núm. 72 de novembre de 1996

Si era greu l'oblit municipal de recuperar aquests elements del patrimoni, més greu era encara consentir i aprovar un projecte que perjudicava els interessos públics, autoritzant  la seva pèrdua o destrucció: contravenint l'informe negatiu emès per la Comissió Tècnica Assessora del Patrimoni Arquitectònic i Cultural de Badalona, en sessió celebrada el 27 de març de 1996, l'Ajuntament en Ple de Badalona, amb els vots favorables del PSC, de CiU i del PP, es va acordar l'aprovació inicial del Pla Especial de la finca de ca l'Arnús. El Pla proposava la construcció de dos nous edificis. El primer era la una ampliació en planta baixa de l'edifici principal actual per ubicar un menjador-sala de petites convencions, i el segon era un gran edifici de convencions amb usos recreatius i de restauració.

Donat que le Pla Especial implicava la destrucció de bona part del jardí romàntic, de la torre quadrada i del llac navegable que l'envolta, elements tots ells protegits, la reacció ciutadana i ecologista no es va fer esperar. Primer es va crear la Plataforma ca l'Arnús Parc Públic, redactant un manifest i organitzant actes reivindicatius multitudinaris a l'interior  de la mateixa finca, un terç de la qual ja era de propietat pública, etcètera. Paral·lelament, durant el priode d'exposició pública, es van presentar nombroses al·legacions al Pla per part de particulars, propietaris, entitats cíviques, veinals, polítiques i ecologistes, que s'oposaven a tal disbarat.

A partir d'aquí ens vam trobar amb una autèntica cerimonia de la confussió. Mentre que la ciutadania representada per la FAVB aixecava amb força la seva veu i exigia voluntat política per evitar l'especulació immobiliària d'aquell indret, totalment contrària a les demandes mediambientals de la majoria, l'alcalde Joan Blanch, màxim responsable de la gestió d'aquest patrimoni comú, autoritzava mitjançant decret la construcció d'un mur il·legal per impedir el pas del públic des del jardí romàntic fins al llac. Mur il·legal que evidentment els veïns vam enderrocar en una de les moltes concentracions reivindicatives.

Acte reivindicatiu a la plaça de la vila de Badalona escenificant un ple popular de la campanya Ca l'Arnús Parc Public! Foto: Revista Alhora núm. 72 de novembre de 1996

Durant tres anys més, el govern municipal va mantenir un silenci cómplice i patètic en aquest conflicte entre interessos públics i privats en favor dels especuladors. Fins i tot, i malgrat rebre una subvenció de 900 milions dels fons europeus per projectes verds, es van negar a negociar amb els propietaris la compra del jardí qualificat com a verd privat protegit (8a). Sí es va expropiar part dels camps de conreu qualificats com a parcs i jardins urbans metropolitans (6c) però sense rectificar ni impedir el disbarat de malmetre la zona de més valor històric i natural, ocupada per la torres, el llac i el jardí romàntic que justament va motiva el seu dia una protecció especial.

La Plataforma va iniciar els tràmits legals d'un contenciós administratiu  per impedir aquesta especulació, mentre parlava amb tots els grups municipals per impedir-ho totproposant que la única  alternativa acceptable era la de seure a negociar amb els propietaris i declarar ca l'Arnús un Bé Cultural de la ciutat per convertir-lo en urgentment en el parc públic metropolità tan anhelat i reclamat per la ciutadania de Badalona per millorar la qualitat de vida i el benestar mediambiental. Finalment  i feliçment, va ser comprat per l'Àrea Metropolitana de Barcelona.

Quatre anys desprès de brindis i inauguracions electoralistes malgrat que tanques de ferro impedien el pas, encara i durant un temps, fins que no es va dignificar i garantir la seguretat no es va poder obrir definitivament fins l'any 2003.