Refugiats Climàtics, un gran repte del segle XXI
d'en
Miguel Pajares
Organitzat per
Segons l'Institut de Desplaçament Forçat, l'any passat 2020 van ser 30,7 milions de persones desplaçades per motius climàtics, i aquest fenòmen va a més. L'emergència humanitària creix cada dia.
No estem davant d'una alarma climàtica més, estem davant de l'emergència d'un col·lapse climàtic humanitari, social, econòmic i ecològic planetari, apocalíptic. No és cap alarmisme ecologista infundat.
Hipocresia de la comunitat internacional:
Per primera vegada després de 20 anys de Conferències de les Parts de la Convenció de Canvi Climàtic de l'ONU, al novembre del 2015, a la COP-21 de París, tota la comunitat internacional sense excepció va reconèixer la gravetat del canvi climàtic i les seves dramàtiques conseqüències si no es prenien les mesures necessàries.
Però contràriamet al que s'esperava, a la gran declaració institucional de consens final, van fer el sord als advertiments i a les recomanacions del Panell Intergovernamental de Canvi Climàtic (IPCC), no van adoptar cap mesura, cap compromís concret per reduir les emissios de gasos d'efecte hivernacle, contaminats responsables del canvi climàtic.
Tot i reconèixer que els països pobres del sud, malgrat no tenir responsabilitat, seràn els més perjudicats de les greus conseqüències humanitàries del canvi climàtic, no van quantificar ni posar calendari al cumpliment de la reducció d'emissions. No es va establir cap obligació jurídica per reduir-les.
Es va reconèixer la injustícia ambiental del nord cap al sud i els danys i perjudicis que patiran els països del sud, però no van voler reconèixer el deute ecològic del nord cap al sud.
Van signar la declaració institucional, però forçant la inclusió de la clàusula de No Liability, és a dir de no acceptació cap responsabilitat.
Aquesta és la mateixa hipocresia de la COP-26 de Glasgow quan no es comprometen fermament en la reducció de GEH tot mantenint la claùsula de No Liability.
Les migracions
climàtiques aniran creixent durant les properes dècades.
La Declaració dels Drets Humans no va preveure els greus problemes del segle XXI causats pel consumisme, per les desigualtats socials i pel canvi climàtic. Cal replantejar en termes de drets humans universals els conceptes de persona desplaçada, de persona refugiada i d'asil.
Tot això dins
el fenomen històric de les migracions, amb un incessant i creixent cost en
crisis humanitàries i pèrdua de vides humanes com a conseqüència de la negació
social i política de vies legals i segures. Els refugiats son persones sense
drets, la gran majoria són refugiats sense refugi perquè els governs deneguen la majoria de
sol·lcituds d’assil. Els que no moren pel camí són nàufrags en mig de tots
nosaltres.
Miguel Pajares és biòleg i doctor en Antropologia Social per la Universitat de Barcelona; actualment president de la Comissió Catalana d'Ajuda al Refugiat i membre investigador del Grup de Recerca sobre Exclusió i Control Social.
Va ser un dels responsables de SOS Racisme entre el 1991 i el 1996, i va ser responsable a Catalunya dels CITE, Centres d'Informació per a Treballadors Estrangers, entre el 1996 i el 2000. Va ser assessor extern del Comitè Econòmic i Social Europeu entre el 2000 i el 2012.
Durant els últims anys s'ha centrat en l'estudi de les
migracions climàtiques.
Com a escritor és autor
de diversos llibres d'assaig, així com de nombrosos articles publicats en
revistes especialitzades i en mitjans de comunicació.
Els seus llibres d'assaig s'han centrat en temes com la
immigració, l'asil, els drets humans o la lluita contra el racisme. També és
autor de quatre novel·les de crítica social, publicades entre el 2013 i el
2018.
En el gènere de la novela negra de denúncia social ha publicat:
-Cautivas on aborda el tràfic de dones.
-La llum de l'esclat on s’endinsa aquesta vegada en el
racisme més extrem.
-Aigües de venjança on aborda els crims que pateixen
immigrants i refugiats a la frontera sud.
Crims de gana és una denúncia de la desigualtat profunda,
que en un extrem té els qui moren per gana i en l'altre les elits que
concentren la riquesa a les seves mans.
Refugiats climàtics, un gran repte del segle XXI és el seu llibre més recent (d'assaig), publicat el novembre del 2020.
Quan Antonio Guterrez, secretari general de l'ONU va presentar l'informe de l'IPCC, va dir literalment que "era aterridor".
A Glasgow s'anuncien compromisos generalistes de reducció de GEH pel 2050, però s'ignoren els advertiments de l'IPCC de que cada any, durant la present dècada s'haurien de reduir un 7%, i que durant el 2021 ja han augmentat un 5% les emisions per la crema de combustibles fossils!
Les energies renovables creixen molt però la demanda creixent fa que sigui insuficient, com a conseqüència s’està treballant paral·lelament en l’increment de l’extracció de combustibles fòssils. La clau estaria en reduir el creixement.
105 països han signat l'acord d'aturar la deforestació el 2030, però, actualment la superficie deforestada de cada dia equival a 38.000 camps de fútbol.
Una carta signada per 11.000 cientifics, afirma que el "patiment humà serà indecible."
A la cimera de Glasgow hi ha moltes corporacions interessades en que no baixi l’extracció de petroli . Hi ha 503 delegats lligats als lobbies de les grans petroleres.
La destrucció d'hàbitats son responsables dels desplaçaments climàtics, la majoria interns dins els seus països.
Així creixen els grans suburbis centroafricans i asiatics, com Lagos, Dar el Salam, Kinsasa, etcètera.
Europa ha baixat l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, és cert, però és degut a la deslocalització de la producció cap a països asiàtics, en els que aquestes emissions han crescut moltíssim.
En els països rics, les grans ciutats ja no creixen.
En el Sahel viuen 150 milions de persones, que cada vegada es veuen forçades a migrar per l'avenç diari de 100 del desert del Sahara! Sudan i Somalia migren cap al sud. Conflicte a Sudan: els pastors baixen de les muntanyes cap a les zones de conreu donat que viure del pastoreig ja no és possible degut a la desertització i disputen les terres als agricultors.
Arriben refugiats climátics a Espanya o a Catalunya?
No ho sabem! Diuen que venen fugint de la pobresa.
No existex una llei de refugiats climàtics. Només el 14% de les persones que fugen dels conflictes bèl·lics venen a Europa. La gran majoria van a països veïns o a les costes. Els emigrants climàtics segueixen el mateix patró.
Hi ha un moviment de juristes que parlen d'ecocidi i acusen els governs de cometre crims quan signen acords però els incompleixen sistemàticament.
S'han de considerar els migrants climàtics com a víctimes de l'acció política i per tant considerar-los com a refugiats causats per l'acció política dels governs i protegir-los.
La major part dels refugiats climàtics del mon no estan reconeguts per la Convenció de Ginebra.
No n'hi ha cap tractat que digui que els refugiats tinguin dret a l'acollida ni a l'asil.
Encara que es reconeix el dret a emigrar a qualsevol part del mon, no hi ha el dret entrar als països.
El 95% d'aquests desplaçats migran cap als països del sud, i nomès el 5% ho fan cap a el nord i Europa.
Nomès el 14% dels refugiats estan als països rics, mentre que als països pobres es concentren el 86%. A Europa arriba una petita part que seria perfectament integrable a la nostra societat. Turquia té més refugiats que tota la Unió Europea i Anglaterra junts.
Desprès d'un torn obert de paraules força participatiu, es va donar per acabat l'acte amb la signatura de llibres per part de l'autor.
