Col·lapse dels residus municipals: emergència climàtica i estafa ecosocial

Acció reivindicativa d'Els Verds de Badalona per al tancament de la incineradora TERSA de Sant Adrià de Besòs i en defensa de l'Estrategia Catalana del Residu Zero

Col·lapse dels residus municipals:
Emergència climàtica i estafa ecosocial

Francesc Alfambra, Biòleg i ecologista, Màster en Gestió Ambiental i Planificació Territorial per la UB 

La pandèmia global del coronavirus, la progressió geomètrica de la infecció i la pèssima gestió del govern espanyol ens ha portat al col·lapse del sistema sanitari públic, ja prou afeblit per les continues retallades i privatitzacions. Des que el Covid-19 monopolitza l’agenda informativa, han desaparegut l’emergència climàtica, la pandèmia de la fam, la contaminació atmosfèrica, els camps de refugiats.... 

Malgrat el confinament, immersos en aquesta distopia gairebé orwelliana, cal saber que n’hi ha d’altres pandèmies, sense mesures urgents, però tant o més mortíferes que la del coronavirus: segons el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) de l’ONU, el canvi climàtic és una d’elles. I segons l’Institut Max Planck i la Universitat de Mainz (Alemanya), el 2015 van haver al món 8,8 milions de morts prematures per la contaminació atmosfèrica associada a la crema de combustibles fòssils, amb 800.000 morts a Europa, 40.000 a l’estat espanyol i més de 3.000 a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB).

Les incineradores, els abocadors i les cimenteres son plantes de tractament finalistes dels residus que contaminen significativament. Aquestes tecnologies de final de canonada, brutes i obsoletes, generen grans quantitats de gasos d’efecte hivernacle (GEH) responsables de l’escalfament global i del canvi climàtic. Un 20% de les emissions de GEH a Catalunya son atribuïbles al tractament finalista dels residus.A més de CO₂, metalls pesants i partícules, també emeten dioxines i furans, molt cancerígens i d’altres compostos orgànics persistents tòxics i perillosos. Les emissions d’incineradores i cimenteres -que cremen Combustibles Derivats del Residus (CDR)- de Catalunya superen les del parc automobilístic català. La mortalitat de la pandèmia del coronavirus s’ha vist clarament accentuada entre les poblacions residents a regions amb alts índex de contaminació atmosfèrica. 

L’institut Salut Carlos III va publicar el 2013 un estudi de la incidència sobre la salut de les incineradores i de les plantes de tractament de residus perillosos. L’estudi va detectar riscs significatius per a les poblacions properes (5km) a aquestes instal·lacions amb un risc més alt tant per homes com per dones de mort per càncers (estómac, pulmó, pleura, ronyó i ovaris). L’estudi va analitzar 33 tipus de càncer, en 8.098 poblacions espanyoles amb dades recollides entre els anys 1997 i 2006. Es van analitzar 129 instal·lacions de tractament de residus, entre elles, les incineradores de residus.

La tragèdia de Zaldivar, un indicador de l’infart de les deixalles

El 6 de febrer d'enguany, l'ensorrament i esllavissament de milers de tones d'escombraries a  l'abocador de Zaldivar (Biskaia), va tallar l’autopista AP-8 Bilbao-Sant Sebastià i va sepultar dos treballadors, encara desapareguts. El mortal sinistre va posar sobre la taula la connivència del govern basc amb les irregularitats comeses per l’empresa propietària Verter Recycling. Va evidenciar la manca de mesures de seguretat, la manipulació i falsejament de les mesures reals de dioxines i furans, l’abocament il·legal de 15 mil tones d’amiant, un residu industrial tòxic; l’exposició dels equips de rescat sense els mitjans de protecció i seguretat laboral adequats,  l’exposició de més de 50.000 habitants dels municipis de Zaldivar, d’Ermua i d’Eibar als alts nivells de dioxines i furans detectats (50 vegades per sobre dels permesos) i de moltes altres incògnites, encara pendents d’aclarir. Va deixar clar que els abocadors, a més de ser instal·lacions finalistes molt contaminants, son també tòxiques i perilloses per a la salut pública. Zaldivar es la punta d’un iceberg d’infart dels residus municipals que arrosseguem des de fa mes de 25 anys.

El col·lapse dels residus municipals a Catalunya

La nostra societat ha confós la qualitat de vida amb l’acumulació compulsiva de bens i serveis. Els valors consumistes i la cultura d’usar i llençar propis del nostre estil de vida, son incentivats sistemàticament pel model socioeconòmic capitalista de producció i consum. Ambdós son responsables de l’astronòmic i insostenible volum de residus que generem. Els residus generats diàriament a l’AMB omplirien la plaça de Sant Jaume, setmanalment una illa de l’eixample i mensualment l’estadi del Nou Camp! Cada dia s’introdueixen 51 milions d’envasos d’un sol ús al mercat espanyol, 18.000 milions cada any!

La majoria de ciutadans es limiten a dipositar cada dia la bossa de les escombraries, esperant que durant la nit, per art d'encanteri es produeixi el miracle de la seva desaparició. Així, l'endemà, els contenidors tornen a estar buits per tornar-los a omplir. No som criatures per creure en miracles, pel que ens hauria de preocupar on van a parar, què se’n fa, i quan costa el tractament dels nostres residus. Quants generem? Quants es reciclen? Quants s’aboquen? Quants s’incineren? Amb quines repercussions?

Segons l’Agència de Residus de Catalunya (ARC), l’any 2018, vam generar a Catalunya 3,98 milions de tones de residus municipals! Un 3,5% més que el 2017. Amb 1,43 kg/hab/dia i 523 kg/hab/any!  Més de mitja tona per habitant/any! Per sobre de la mitjana espanyola* (475kg/hab/any) i de l’europea* (509 kg/hab/any 2017). Segons l’ARC, la mitjana de la recollida selectiva neta dels residus municipals a Catalunya, l’any 2017  va ser el 32% i la del 2018 el 33,4%. Malgrat que la Unió Europea (UE) exigeix arribar al 50% l’any 2020 i el Pla de Prevenció i Gestió de Residus de Catalunya (PRECAT20) preveia arribar al 55%! O sigui que estem molt lluny de complir els objectius de la UE i de l’AMB!

(*): Font Catalunya: Departament de Territori i Sostenibilitat. Agència de Residus de Catalunya. Font Espanya i Unió Europea: Eurostat.

Si la recollida selectiva neta l’any 2018 va assolir el 33,4%,  el 66,6% restant, corresponent a la fracció resta i rebuig de tractaments dels residus municipals, van anar a parar a les incineradores i els abocadors. Aquestes plantes van rebre un total de 2.156.308 tones de les que 771.671 tones es van incinerar i 1.384.637 tones es van abocar. Malbaratem la fracció resta, abocant-la (64%) o incinerant-la (36%), contaminant alhora l’atmosfera, el sòl i els aqüífers. A més l’impacte ambiental de les seves emissions contaminants lesionen greument la salut pública. 

Estem davant d’un fracàs generalitzat, gairebé planificat, de la recollida selectiva. I de la que suposadament es recicla, ara sabem que una part important s’exporta fraudulentament per abocar-la i incinerar-la a països asiàtics. El col·lapse dels residus -des de fa dècades- és una bomba de rellotgeria a punt d’esclatar! I per acabar-ho d’adobar, a casa nostra s’incentiva fiscalment l’abocament i especialment la incineració, que es un 50% mes barata que la disposició. Mentre que a Europa els cànons sobre la incineració i la disposició de la resta i del rebuig dels residus municipals oscil·len entre els 130-150 euros/tona -que son impostos ecològics per incentivar un comportament mes respectuós amb el medi ambient-, a Catalunya, per aquests mateixos tractaments l’any 2019 es van fixar en:

•  41,30 euros/ tona Cànon sobre la deposició controlada de residus municipals
•  20,60 euros/ tona Cànon sobre la incineració de residus municipals

La gestió i el tractament finalista dels residus municipals de l’any 2017 a Catalunya va generar 814.806 tones de CO₂ eq/tona (108 kg CO₂ eq/habitant), un 20% de les emissions de GEH a Catalunya.  

Només Tiana (76,7%,), Torrelles de Llobregat (62,9%), Castellbisbal (61I%), Sant Just Desvern (51%), Begues (56%), El Papiol (55,60%) i el casc antic de Sarrià (55%), gràcies al sistema de recollida porta a porta, assoleixen l’objectiu de la UE pel 2020, de reciclar el 50% dels residus. Aquests sis municipis mereixen reconeixement, però només representen un insignificant 3% de la població catalana. Comparant-los amb el 97% de la població catalana restant, que incompleix els objectius marcats, no deixa de ser anecdòtica. 

Resultats de la gestió dels residus municipals a Catalunya

Font: Elaboració del Centre d’Ecologia i Projectes Alternatius (CEPA) a partir dades de la ARC 2017. Aquesta gràfica demostra una realitat incòmoda que es pretén amagar: el fracàs sistemàtic dels plans de reducció, de reutilització i de reciclatge, ve de llarg.

Malgrat l’opacitat informativa i el green washing habitual dels discursos institucionals i del lobby empresarial, aquesta realitat tan tossuda posa cada cosa al seu lloc. Només el període compres entre els anys 2010 i 2013, va registrar una davallada, causada per la crisi econòmica esdevinguda arran de l’estafa immobiliària i financera. Des del 2013 fins ara torna a créixer, la recollida selectiva està estancada i la resta i el rebuig continua creixent.

     

Barcelonès: paradigma del fracàs de la recollida selectiva

A l’AMB, el 2018, es van generar 1,5 milions de tones de residus municipals (460 kg per habitant/any, o 1,27 kg/dia). Des de l’any 2013, a més, l’índex de recollida selectiva a la metròpolis s’ha estancat, fins a xifres del 35,5% el 2018. El nus gordià del fracàs generalitzat de la recollida selectiva a Catalunya es concentra a l’àmbit metropolità i especialment al Barcelonès, comarca on s’obtenen els pitjors resultats. Cada any 1 milió de tones van anar a parar al contenidor de la resta!

L’any 2018, Barcelona va recollir el 37,40%, i per darrera molt lluny, amb els pitjors resultats de Catalunya es troben Badalona amb el 27%,  L’Hospitalet amb el 24,40%, Santa Coloma de Gramenet amb el 21,50% i Sant Adrià de Besòs amb el 21,20%.  I en la mateixa línia, Cervelló amb un 23,20% , també molt lluny dels 33,4% de la mitjana catalana, i més lluny encara de l’objectiu de la UE d’assolir el 50% el 2020!  

Dades dels residus municipals del Barcelonès Nord de l'any 2018

Municipis	Generació de residus	Recollida selectiva neta	Cost mitjà de la TMTR*
L’Hospitalet	398,08 kg/hab/any	24,40%	47,86 €/habitatge/any
Santa Coloma de Gram.	387,20 kg/hab/any	21,50%	51,41€/habitatge/any
Badalona	433,27 kg/hab/any	26,80%	59,67€/habitatge/any
Sant Adrià de Besòs	444,80 kg/hab/any	21,20%	61,25€/habitatge/any
Barcelona	483,58 kg/hab/any	37,40%	61,37€/habitatge/any

TMTR*: Taxa Metropolitana del Tractament dels Residus. Font: Àrea Metropolitana de Barcelona. Elaboració pròpia.

(*): Font Catalunya: Departament de Territori i Sostenibilitat. Agència de Residus de Catalunya. Font Espanya i Unió Europea: Eurostat.

Resultats de la recollida selectiva a Badalona

L’any 2018, la recollida selectiva a la nostra ciutat va assolir només el 26,80% dels residus municipals. 6’6 punts per sota de la mitjana catalana i 8,7 punts per sota de la mitjana metropolitana. Per tant, el 73,20%  restant es porta als abocadors o a la incineradora TERSA de Sant Adrià de Besòs. Contràriament, generem 433,83 Kg/hab/any, una quantitat inferior a les mitjanes catalana (523 kg/hab/any), espanyola (475kg/hab/any) i europea(509 kg/hab/any 2017). Generem menys residus però reciclem pitjor!

Resultats de la recollida selectiva de cada fracció. Ho fem be?  

Resultats 2018	% Recollida Selectiva				% Fracció Resta
	26,80% (116 kg/hab/any )				73,20%
Fraccions	Orgànica	Envasos lleugers	Paper/cartró	Vidre	Resta
Generació	123 kg/hab/any	46 kg/hab/any	60 kg/hab/any	25 kg/hab/any	317 kg/hab/any
Rec. Selectiva	12%	16%	24%	47%	...
Impropis	26%	14%	6%	2%	...

Elaboració pròpia. Font: Àrea Metropolitana de Barcelona

Amb només un 12% de recollida, la fracció orgànica és la que menys reciclem i la que  pitjor seleccionem: un 26% del seu contingut son residus (impropis) no orgànics. Li segueixen els envasos lleugers (plàstics i llaunes) que només reciclem el 16% amb un 14% d’impropis, el paper/cartró amb un 24% recollit i un 6% d’impropis. Finalment el que millor fem es la recollida del vidre, amb un 47%  i  només un 2% d’impropis. S’han de centrar els esforços en la fracció orgànica que és la que conté un major nivell d’impureses. Cal augmentar molt més la recollida selectiva en general, però sobretot l’orgànica i la dels envasos. Un 90% del contingut de la resta és reciclable! Evidentment ho fem molt malament! 

Quan ens costa tot plegat?

Segons la fitxa de Badalona de l’estudi territorial de l’AMB de Dades bàsiques dels municipis metropolitans, al nostre municipi, segons el cens de 2011 teníem 98.873 habitatges familiars. Si descomptem el 9,6% corresponent dels que estaven buits, obtenim que aleshores hi havien 89.381 habitatges ocupats. A la mateixa fitxa s’informa de que el període 2004-17, es van construir una mitjana de 491 nous habitatges/any, pel que l’increment del període 2012-17 va ser de 2.946 habitatges. Pel que el 2017, el parc d’habitatges  estava aproximadament al voltant dels 92.327 (89.381+2.946). Si el cost mitjà de la Taxa Metropolitana de Tractament de Residus (TMTR) era de 59,67€/habitatge/any el 2018, calculem que el cost aproximat de la TMTR local va ser d’uns 5.509.152 euros.

D’altra banda, segons fons municipals, la recollida selectiva i el transport dels residus a les diverses instal·lacions de tractament te un cost anual d’uns 10 milions d’euros. Així doncs, tenim que  la despesa  anual de la gestió dels residus (recollida + tractament) es, pel cap baix d’uns 15.5 milions d’euros/any. Això   representa un cost mitjà aproximat de 168 euros/habitatge/any. Cal tenir en compte que els residus comercials, els dels mercats municipals, els de la neteja dels espais públics (places, carrers i parcs) i els de les dues deixalleries fixes i les dues mòbils, també es consideren residus municipals.

Si complíssim l’objectiu de l’AMB de reciclar el 55% dels residus, estalviaríem al voltant de 2,6 milions d’euros anuals!

L’exercici de les seves competències implica per a l’AMB uns 180 M € de despesa l’any 2018, gairebé un quart del pressupost anual. Aquesta despesa, destinada a prevenció, gestió i tractament dels residus municipals metropolitans, es finança en un 65% a través de les TMTR, que paguem la ciutadania i les activitats econòmiques dels 36 municipis metropolitans juntament amb la factura de l’aigua; la resta del finançament prové d’ingressos per preus públics, transferències d’altres actors econòmics amb sistemes de Responsabilitat Ampliada del Productor i l’ARC, principalment o bé del pressupost general de l’AMB. Del total de la despesa, uns 15,9 M € han estat, per a l’any 2018, en concepte de cànon de disposició del rebuig, concepte que es preveu que arribi a uns 27 M l’any 2020.

La recollida selectiva: un fracàs gairebé planificat molt lucratiu

És evident que hi ha un problema d’incivisme en el Reciclatge, però, encara és pitjor l’incompliment sistemàtic (i l’ocultació) de la Responsabilitat Ampliada dels Productors (RAP) de la indústria química del plàstic, dels envasadors i dels comercialitzadors d’envasos en matèria de Reducció, de Reutilització i del pagament dels costs derivats de la gestió dels seus residus d’envasos. En la jerarquia de la gestió dels residus, la Reducció i la Reutilització son prèvies i prioritàries al Reciclatge. 

Tanmateix, els productors (Repsol, Hoetch Ibèrica, Solvay..), els envasadors (CocaCola, Pepsico, Nestlè, Danone, Bimbo, L’Oreal, Procter&Gamble...) i les grans superfícies (Carrefour, Mercadona, Alcampo,..) aplegats darrera el lobby Ecoembes (Ecoembalajes de España SA), incompleixen impunement la seva RAP. La jerarquia de les 3R estableix que en primer lloc cal Reduir, en segon Reutilitzar i en darrer terme, si no hi ha mes remei Reciclar. Aquesta jerarquia no és un capritx dels ecologistes, sinó el que estableix la Directiva Comunitària 2018/851/CE. Mentre que la propaganda institucional (patrocinada per Ecoembes) criminalitza la ciutadania del fracàs de la recollida selectiva, els fabricants, els envasadors i els comercialitzadors d’envasos tenen patent de cors per incomplir les seves obligacions.

El millor residu és el que no es produeix, però com a conseqüència de la connivència política amb el lobby del plàstic, la proliferació massiva d’envasos de plàstic d’un sol ús no para d’augmentar, incomplint l’objectiu prioritari de reduir-ne la generació. La Ley 11/97 de Envases y Residus de Envasos (LERE), aprovada fa 23 anys, es fonamenta en polítiques preventives de reducció i reutilització dels residus i de posta en marxa de Sistemes de Dipòsit, Devolució i Retorn (SDDR).  L’article 6^è d’aquesta llei internalitza la responsabilitat de la gestió dels envasos i dels residus d’envasos en els seus productors i comercialitzadors, dient:

Art.6è:

"Los envasadores y los comerciantes de productos embasados, o cuando no sea posible identificar a los anteriores, los responsables de la primera puesta en el mercado de los productos envasados estan obligados a:

• Cobrar a sus clientes hasta el consumidor final, una cantidad individualizada por cada envase que sea objeto de transacción. Esta cantidad no tendrá la consideración de precio ni estará sujeta por tanto a tributacions ninguna.

•  Aceptar la devolución o retorno de los residuos de envases y envases usados cuyo tipo, formato o marca comercializen, devolviendo la misma cantidad que haya correspondido cobrar de acuerdo con lo establecido en el guión anterior.  

Però malauradament i com a resultat de les pressions d’Ecoembes, es va incloure l'Article 7è que la convertia virtualment en paper mullat, amb cap altra funció que la de complir retòricament amb l'esperit de la Directiva Comunitària 94/62/CE:

Art.7è:

Los agentes económicos indicados en el art. 6, podran eximirse de las obligaciones reguladas en dicho articulo [internalitzar la gestió dels seus residus mitjançant SDDRs] cuando participen en un sistema integrado de gestión de residus de envases y envases usados derivados de los productos por ellos comercializados.

Aquesta modificació de la llei va ser aprovada amb els vots del PP i de CiU al Congrés dels Diputats, contra l'opinió de la resta de forces polítiques i de sectors socials rellevants. Així doncs es va implantar el Sistema Integral de Gestió (SIG), imposat per Ecoembes que, malgrat el seu continu fracàs, encara perdura. La rabiuda oposició d’Ecoembes va impedir des del començament la posta en marxa dels SDDR. En canvi a alguns països europeus com per exemple Alemanya, el sistema SDDR els permet recollir mes del 98% dels envasos lleugers (plàstic i llaunes) amb molta qualitat i un alt valor en el mercat del reciclatge.

Segons Cicloplast, la patronal espanyola de  les industries del plàstic, les dades del 2016 a nivell estatal son: reciclatge: 37%;  abocadors: 46%; incineració: 17%;  una quarta part del plàstic per reciclar, s’exportava (270.000 tones) a Xina (43%),  Hong Kong (23%), Malàisia (10%) i Vietnam (10%) i la resta de tones entre 76 països mes. Arran del veto xinès a la importació de residus plàstics des de l’1 de gener del 2018, que se’n fa del plàstic que s’exportava a Xina? l’acumulació de residus plàstics ha motivat la sospitosa onada d’incendis de plantes de reciclatge per tot l’estat? L’opacitat de la gestió dels residus impedeix la seva traçabilitat, com ha estat l’espectacular incendi de DITECSA a Montornès del Vallès. 

Des de fa anys es venen produint nombrosos incendis en plantes de reciclatge de residus molt sospitosos amb una clara tendència ascendent: 26 el 2012, 17 el 2013, 12 el 2014, 18 el 2015, 32 el 2016 y 53 el 2017. Segons han denunciat diverses organitzacions, relacionant aquests fets no amb accidents casuals, sinó amb l’existència de màfies que persegueixen un benefici econòmic, principalment perquè s’estalvien les despeses de gestió i de reciclatge de materials que realment no es poden recuperar i haurien d’anar als abocadors. Aquests fets estan denunciats davant la Fiscalia de Medi Ambient.

Cada any, els mars i els oceans reben uns 12 milions de tones d’escombraries. La situació mundial es dramàtica, més encara tenint en compte que la producció de plàstics s’acosta en 2020 als 350 milions de tones (un 900% més que el 1980). Aquestes quantitats i la seva fàcil dispersió converteixen el plàstic en un dels pitjors enemics dels mars i dels oceans. La cultura d’usar i llençar i el consum majoritari d’envasos d’un sol ús (39,7%), es un model insostenible en el que l’Estat Espanyol ocupa el quart lloc com a productor de la UE.

La gestió dels envasos a l’Estat es responsabilitat d’Ecoembes. Aquesta empresa diu que a Catalunya reciclen el 77% dels envasos,  molt per sobre del que informa l’ARC (Elena Freixa; Dossier Ara: La plaga dels plàstics, 5-8-18). A l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) declaren posar al mercat 54.000 tones d'envasos de plàstic. Tanmateix, segons calcula l'AMB a partir de les seves caracteritzacions, podrían ser más de 120.000 tones d'envasos de plástic les venudes. Això suposa que la xifra del 70% de reciclatge que es publicita, sería segons la mateixa AMB, només del 31%!

L’opacitat del sistema de gestió de residus que impedeix la seva traçabilitat es una responsabilitat compartida d’Ecoembes i el govern de la Generalitat, tant es així que fins i tot Josep M. Tost, director de l’ARC, màxim responsable d’aquest desgavell, declara que ignora on van a parar els envasos que reciclem gestionats per Ecoembes, i es queda tan ample! Vergonyant!

Plàstics i canvi climàtic

Segons l'estudi, «Plàstics & Clima: els costs amagats d’un planeta de plàstic» elaborat pel Center for International Environmental Law (CIEL), a nivell global, la producció i la incineració de plàstics del 2019,  va significar l'emissió de tants gasos d'efecte hivernacle com 189 centrals tèrmiques de carbó de 500 megawatts. I si es manté el ritme previst de producció de plàstics, l'any 2030 les emissions equivaldran a 295 centrals tèrmiques de carbó. Per fer els càlculs els autors han tingut en compte les emissions en totes les etapes del cicle de vida, des de l'extracció i transport de la matèria primera -petroli- i la seva transformació fins a l'impacte del plàstic al final de la seva vida útil. Segons els investigadors, el 2019 les emissions totals van ser de 850 milions de tones de gasos d'efecte hivernacle.

 Si la producció i ús de plàstic segueixen les previsions, l'any 2030 s'emetran 1,34 gigatones de gasos -1.340 milions de tones- i el 2050 serien 56 gigatones -56.000 milions de tones. Això significaria el 14% de les emissions totals que es poden generar perquè la temperatura mitjana de la terra no augmenti més d'1,5 graus respecte a l'era preindustrial. A més, comportaria dedicar a aquest sector el 20% de la producció mundial de petroli. L'informe també alerta sobre l'augment d'emissions de les plantes petroquímiques de fabricació de plàstic. Es tracta d'estimacions conservadores d'un tema, segons els autors, poc estudiat: el pes del plàstic en les emissions que provoquen l'escalfament global. L'informe és un crit d'alerta, segons Carroll Muffett, president de CIEL:

"Fa temps que està clar que el plàstic amenaça el medi ambient mundial i posa la salut humana en risc. Aquest informe demostra que el plàstic, com la resta de l'economia fòssil, també posa en risc el clima".

Per als autors, la forma més efectiva per afrontar el problema és "reduir de manera important la producció de plàstic innecessari, començant amb prohibicions nacionals i globals gairebé totals en plàstics d'un sol ús."

Contingut d’una bossa tipus de residu domèstic metropolità 2016

Matèria orgànica	Fracció vegetal	Paper i cartró	Plàstic	Vidre	Voluminosos	Tèxtils	Altres	Runes	Tèxtil sanitari	Metalls
32,8%	3,4%	14,6%	12,8%	7,2%	7,6%	4,5%	17,1%	5,5%	3,9%	2,2%

El fracàs del contenidor groc, el gran negoci d’Ecoembes

Aquest lobby es publicita descaradament com una ONG ambientalista sense ànim de lucre, però en realitat es una fundació que aplega mes de 12.000 empreses productores, envasadores i comercialitzadores d’envasos, entre les que destaquen algunes de les grans multinacionals mes contaminants del planeta, expertes en maquillatge verd i green washing. Va ser creada per cobrir la seva RAP col·lectiva, però que incompleixen impunement. 

El model de negoci d’Ecoembes es simple però molt lucratiu: cobra per cada envàs que les seves empreses introdueixen al mercat amb el logo del punt verd (dues fletxes circulars) indicatiu del reciclatge, cost que òbviament repercuteixen en el preu de venda dels seus productes que paguem els consumidors. Que portin el punt verd  no vol dir que es reciclin, ni que paguin als ajuntaments tot el que recapten, ja que només paguen el 30% del cost real de la gestió dels seus envasos. Incomprensiblement, declaren que reciclen el 80% dels envasos que comercialitzen! Amb prou feina paguen la gestió dels envasos recollits al contenidor groc, mentre que dels que es llencen als altres contenidors, a les papereres, a la via pública, a les platges o a la muntanya no paguen ni cinc. Quants menys envasos es dipositen al contenidor groc, mes guanyen. Quan menys es reciclen majors son els seus beneficis!

 

D’altra banda, les empreses productores i envasadores, emparades en la connivència dels poders polítics, en comptes de reduir-ne, cada any augmenten la producció d’envasos. Quants més  envasos entren al mercat major es la recaptació del punt verd. En els exercicis del 2017 i del 2018, Ecoembes va declarar uns beneficis superiors als 500 M €/any. Els deu principals directius tenen un sou anual superior als 160.000 €! Encoberts darrera de campanyes mediàtiques institucionals de green washing corporatiu, generosament patrocinades, a més de criminalitzar la ciutadania del fracàs de la recollida selectiva, oculten l’incompliment sistemàtic de la seva RAP. Un despropòsit monumental! 

No fa gaire, l’espai El Temps del telenotícies de TV3, va invertir l’ordre establert en la jerarquia de les 3R: Dani Ramírez, amb gran tipografia en pantalla, va explicar que en primer lloc calia Reciclar, segon Reutilitzar i tercer Reduir! Tan barroera manipulació informativa de la jerarquia de prioritats en la gestió dels residus només podia venir del patrocini d’Ecoembes!

Manca d’inversions en prevenció i educació ambiental 

La gestió dels residus no es una problemàtica exclusivament tècnica o política, que també, sinó sobretot i fonamentalment un gran repte social i cultural. Ocultar, manipular o maquillar les dades no es la millor opció per sensibilitzar ni per incentivar la participació de la ciutadania en la recollida selectiva. L’educació ambiental es fonamental , però les campanyes de sensibilització ciutadana, tot i que es proclama com quelcom fonamental,  son clarament insuficients. Alguns exemples: 

• Al Programa Metropolità de Gestió de Residus Municipals 1997-2006 (PMGRM), desprès d’un gran discurs sostenibilista, sorprenentment es destinava un 60% del pressupost en fer una macro incineradora de 750.000 tones/any a la Zona Franca (feliçment anul·lada per la mobilització ciutadana i ecologista), i només  un 2% a campanyes d’educació ambiental! Aquell pla havia previst arribar al 2006 reciclant el 60% dels residus urbans, però, malauradament el 2016 encara no s’havia assolit el 30%.

• Al capítol d’inversions del Pla de Prevenció i Gestió de Residus i Recursos de Catalunya 2020 (PRECAT20)  es pot veure que el 81% de la inversió s’ha destinat al tractament de la fracció rebuig i resta: incineradores i abocadors! I només el 19% a processos de prevenció i de recuperació de residus. No consta l’import destinat a campanyes d’educació ambiental.

• Al Pla Metropolità de Prevenció de Residus Municipals 2020-2025 (PREMET25) de l’AMB, aprovat el 2019, la inversió en educació ambiental no arriba a l’1% del pressupost de cada exercici, una quantitat insignificant, clarament insuficient en relació al paper clau de la participació ciutadana en polítiques de prevenció, més tenint en compte que a l’AMB és on s’obtenen els pitjors resultats de tot Catalunya.

• El model de cinc contenidors dona dues opcions a la gent: comportar-se cívicament, dipositant correctament cada fracció dels residus al seu contenidor corresponent, o no, abocant  indiscriminadament totes les fraccions barrejades al contenidor gris de la resta. El reciclatge no es opcional, es una obligació cívica! Això també es una pràctica habitual de molts bars, botigues i comerços. Que per cada contenidor de la recollida selectiva hi hagin dos o fins i tot tres contenidors grisos de la resta, no incentiva el civisme sinó  tot el contrari. Els municipis del model Residu Mínim, amb només quatre contenidors obtenen bons resultats, com Molins de Rei, on reciclen el 46,60% dels seus residus, cosa que es compensa amb una TMTR molt es econòmica de 22,24 euros/any.

• El contenidor gris garanteix un flux permanent de residus per alimentar les incineradores. A Catalunya tenim quatre incineradores públiques, dues privades en funcionament i dues privades en tràmit (públiques: TERSA a Sant Adrià de Besòs, Campdorà a Girona, Mataró i Tarragona; privades: Constantí a Tarragona i Solvay a Martorell; quatre cimenteres cremen CDR: Lafarge a Montcada i Reixac, Ciments Molins a Sant Vicents dels Horts, Uniland a Santa Margarida i els Monjos, i Cemex a Alcanar; i dos projectes d’incineradores privades: Cercs al Bergadà i Juneda a Les Garrigues; a Castellolí, a la Conca d’Òdena hi ha un magatzem de cendres perilloses). Està demostrat que la proximitat a les incineradores desincentiva la recollida selectiva.

• Que la TMTR es carregui amb la factura de l’aigua, tampoc no ajuda a la sensibilització social, ja que una part important de la ciutadania, sinó la majoria, ignora aquest pagament i el cost real de la gestió dels residus.

Divorci entre els discursos institucionals i les accions de govern

Els discursos institucionals parlen d’economia circular, d’economia verda, de residu zero, de prevenció de residus, d’aprofitament de recursos, d’educació ambiental, de participació ciutadana, de sostenibilitat, etcètera, però a l’hora de la veritat, no s’articulen les accions coherents que es desprenen d’aquests discursos. Tot queda reduït a meres declaracions d’intencions, a paraules grandiloqüents buides de contingut, pur green washing i màrqueting verd. 

La gestió dels residus no es una problemàtica exclusivament tècnica o política, que també, sinó sobretot i fonamentalment social i cultural. Ocultar, manipular o maquillar les dades no es la millor manera de sensibilitzar ni d’incentivar la participació de la ciutadania en la recollida selectiva. L’educació ambiental es fonamental, però les campanyes institucionals son clarament insuficients: el Pla de Prevenció i Gestió de Residus i Recursos de Catalunya 2020 (PRECAT20) va destinar el 81% de la inversió als tractaments finalistes del rebuig i la resta: incineradores i abocadors! I només el 19% a prevenció i recuperació de residus. I el Pla Metropolità de Prevenció de Residus Municipals 2020-2025 (PREMET25) de l’AMB, aprovat el 2019, preveu una inversió en educació ambiental que no arriba a l’1%, una quantitat insignificant, més tenint en compte que a l’AMB és on s’obtenen els pitjors resultats de la recollida selectiva de tot Catalunya.

Malgrat l’evident fracàs del model actual, es pretén mantenir un sistema de gestió ineficient i caduc que ha tocat sostre. Es perpetua una política continuista dels fracassats plans anteriors. Més enllà del relat [del PREMET25], el pressupost, que és el que compte, ho deixa ben clar: Mes d’un 80% es destina al tractament finalista dels residus (abocament i incineració), menys d’un 20% a polítiques de prevenció, i el pressupost en educació ambiental no arriba a l’1%. El reciclatge està estancat i el volum dels residus i sobretot la resta i el rebuig continuen augmentant i es planifiquen noves incineradores i nous abocadors! El desgavell d’infart actual en la gestió dels residus municipals exigeix decisions valentes i mesures contundents envers un canvi de paradigma urgent.

La doble fal·làcia de l’economia circular

El PREMET25 insisteix en el mantra de l’economia circular, com la panacea per resoldre els greus problemes ambientals i ecològics dels residus municipals. Des del punt de vista termodinàmic, l’economia i encara menys l’economia industrial no es circular perquè a més dels recursos materials, també requereix quantitats ingents d’energia (combustibles fòssils: petroli, gas i carbó), que un cop utilitzada i dissipada a l’atmosfera no es pot reutilitzar ni reciclar. L’emissió de diòxid de carboni, una externalitat indesitjable, es la responsable de l’escalfament global i de l’emergència climàtica. I no tots recursos materials emprats es poden reciclar sinó només una part. Per tant, l’economia no es circular, sinó lineal i entròpica per definició. Si obviessim aquest error conceptual, podríem confiar en la bondat del discurs de l’economia circular (exclusiva del recursos), només si féssim servir energies renovables 100%, tot esmerçant esforços i introduint canvis efectius per recuperar i reciclar al màxim tots els materials, però això tampoc no es fa, pel que parlar d’economia circular és doblement fal·laç.

Des d’Europa s’ha marcat «passar d’una visió centrada en el tractament dels residus a una que en previngui la producció i que, en darrer terme, els reincorpori en el cicle productiu», però això no es fa!, ja que el programa es centra en complexes anàlisis dels processos de tractament de les diferents fraccions, dels impropis, de la resta, etcètera.

Continuisme dels fracassats plans anteriors 

Tot i dir que «En el marc de l’avanç cap a la sostenibilitat global, el repte que tenen les ciutats no és menor i convida a qüestionar-se els models que han portat fins a la situació actual.» 

Però contràriament, s’afirma que «Aquest programa [PREMET25] manté línies de treball ja presents als programes metropolitans anteriors (1997-2006 i 2009-2016) i n’hereta els llegats pel que fa a objectius assolits i actuacions endegades». Vists els fracassos dels programes anteriors, es molt discutible continuar en la mateixa línia. 

Al seu Eix 1 de Prevenció de residus s’afirma que «El millor residu és aquell que no es genera. Així doncs, des del punt de vista de l’eficiència en l’ús dels recursos, la prevenció en la generació de residus és la millor de les estratègies, per davant del reciclatge, ja que d’una banda preserva els recursos naturals i de l’altra evita els impactes associats a la seva extracció i producció.» 

Però, aquesta formulació no es tradueix en propostes d’acció envers el canvi de paradigma que significa la prevenció i la reducció dels residus produïts en origen, ja que entre les cinc línies d’actuació d’aquest primer eix, a part del malbaratament alimentari, dels plàstics i envasos d’un sol ús, del programa Millor que Nou, de la Recerca i innovació i de la redacció d’un Pla Metropolità de Prevenció de Residus, no s’esmenta l’incompliment de la RAP d’Ecoembes, del fracàs del seu Sistema Integral de Gestió (SIG) ni l’incompliment des de fa 23 anys de la posta en marxa dels SDDR per part dels productors i dels comercialitzadors d’envasos, principals responsables de la proliferació massiva de residus d’envasos, de l’augment continu dels residus plàstics, de l’augment continu de la resta i del rebuig i de l’augment dels abocament i de la incineració.

Segons la Fundació Terra, el SIG és un atemptat a les arques municipals i per tant a la ciutadania. Vulnera l’esperit comunitari de que la industria contaminant paga. En definitiva els SIG es una estafa ecosocial, pel que cal eliminar-lo i retornar al Sistema de Dipòsit, Devolució i Retorn (SDDR).

Visió esbiaixada dels residus com a recurs

Un dels missatges del PREMET25 diu que «Cal deixar de tractar residus barrejats per gestionar recursos. Cal millorar la quantitat i la qualitat de residus recollits selectivament i, de retruc, reconvertir aquelles plantes de tractament de resta que ja no siguin necessàries per convertir-les en plantes de tractament de fracció orgànica i separació de materials reciclables. Com a resultat d’això, es reduirà la necessitat de destinacions finalistes i es podrà reduir gradualment l’abocament controlat i la incineració amb recuperació d’energia.»

Considerant els residus com a recurs, no té cap sentit que aquests passin pel circuit de la recollida selectiva dels residus municipals en contenidors, del transport a les plantes i pel seu tractament innecessàriament. Els materials considerats recursos, en cap moment haurien de passar pel circuit de la recollida selectiva, sinó que s’han d’internalitzar als procés productiu de reaprofitament de cada material a càrrec de la RAP dels seus productors i comercialitzadors. 

I per fer efectiu això, en el cas dels envasos, és imprescindible la posta en marxa dels SDDR corresponents, cosa que en cap moment s’esmenta  en aquest apartat. Es lliga la nova visió de recursos amb la millora de la recollida selectiva, quan s’hauria de lligar amb la prevenció, i la reducció en origen. Ni l’ARC ni l’AMB saben respondre aquesta pregunta: quina part del plàstic recollit es recicla a Catalunya i quina part va a l’estranger? 

Incompliment de la Responsabilitat Ampliada dels Productors

El 5^è Eix de Governança diu «La RAP és un principi fonamental de la política de gestió de residus que implica l’assumpció –per part dels productors– de tasques de gestió directa, o bé del finançament, dels sistemes de recollida selectiva i tractament dels residus derivats dels productes que han posat al mercat.»

 

Però ni Ecoembes ni Ecovidrio compleixen ni un requisit ni l’altre, incompliment que incomprensiblement, no es qüestiona en cap moment, mes tenint en compte que això està relacionat directament amb el fracàs de la prevenció, de la reducció i de la reutilització dels residus d’envasos. 

Si es reconeix la importància de la RAP perquè no es prenen les mesures corresponents per garantir el seu compliment? O es que potser nomes es tracta d’una coartada per demostrar preocupació teòrica? Amb preocupació teòrica i res més no hi ha prou! Cal exigir el compliment de la RAP als productors i comercialitzadors ja! La resta son excuses de mal pagadors! L’AMB té prou entitat per plantar-se i forçar el seu compliment. Ara bé per fer això cal tenir voluntat política i exercir les seves responsabilitats com administració pública que es, amb tota l’autoritat que els ciutadans li han atorgat democràticament. 

A més d’un cost ambiental insostenible per la pèrdua de recursos i la contaminació generalitzada, suposa un cost econòmic considerable per a les administracions i la ciutadania. Ambdues estan assumint un cost en la gestió d’envasos que haurien d’estar assumint les empreses envasadores, ja que les aportacions que fan aquestes empreses son inferiors a les que haurien de fer. Un autèntic frau de llei. 

La prevenció i el dret a la salut pública, prioritats de la nova Directiva Europea de Residus 2018/851/CE

Aquesta Directiva indica que la recuperació de materials dels residus és prioritària abans que no pas la “recuperació energètica”. Per garantir la seva aplicació per part de les administracions, cal puntualitzar:

•  Canvi en la Prioritat de la gestió pública dels residus a la UE. La valorització energètica (incineració), la metanització i la crema de biomassa no es poden considerar ni comptabilitzar com a valorització dels residus. Tampoc no es poden considerar recuperació els residus orgànics que s’obtenen a les plantes de tractament mecànic-biològiques (mal anomenats “Ecoparcs” a Catalunya).

• La prevenció, la recuperació i el reciclatge de materials han de ser la jerarquia d’actuació aplicada per totes les administracions de la UE.

• S’ha d’aplicar la Responsabilitat Ampliada del Productor (RAP)per garantir que assumeixen els costos de la gestió dels residus dels productes que es posen al mercat (fiscalitat ambiental).

• A Catalunya, aquests fets comporten una revisió urgent dels programes de gestió del Govern de la Generalitat (PRECAT25 i PREINFRECAT 25) i del programa de gestió de l’AMB (PREMET 25), envers la redacció d’una nova Llei catalana Residu Zero de Prevenció de Residus perquè incloguin les determinacions de la Directiva Europea de Residus 2018/851/CE.

Moratòria de noves incineradores al Parlament de Catalunya 

El passat dia cinc de març, a proposta de la Plataforma Ciutadana Residu Zero el Parlament de Catalunya  va aprovar una Proposta de Resolució que instava al govern de la Generalitat a decretar una Moratòria per tal d’aturar els tràmits de la posta en marxa de les noves incineradores de Cercs (Bergadà) i la de Juneda (Les Garrigues). La moció, presentada pel grup parlamentari de la CUP sobre l’emergència climàtica i els nous projectes de incineració de residus, va aprovar els següent punts:

1.-Establir una moratòria de caràcter urgent a nous projectes de residus urbans i industrials, (...). Alhora  dictar la suspensió de qualsevol tramitació actual en curs fins que no s’aprovi la nova llei de prevenció de residus catalana que estableixi el procediment per a la ordenació de residus produïts a Catalunya en base a objectius europeus  en matèria de residus, els quals fan prevaldre la reducció, la reutilització i el reciclatge en un marc d’economia circular. 

3.- Que en un termini màxim d’un any després de l’aprovació de la nova Llei  de prevenció de residus, i conjuntament amb tots els agents implicats, es redactarà un pla de tancament i desmantellament de les incineradores existents.

Ambdues propostes van ser aprovades amb 75 vots a favor (JxCat, ERC, Cat ECP i CUP),  i 55 en contra (PSC-Units, PPC i C,s).

Malauradament el punt 2 de la moció: A l’espera d’una regulació de caràcter limitant, derivada de la pròpia llei de prevenció de residus catalana  s’estableixi una moratòria o instrument jurídic similar de totes les autoritzacions d’ampliacions de tipologia o de quantitat de residus i de Combustibles Derivats de Residus amb qualsevol destinació industrial. (...). 

Va ser rebutjar amb 42 vots a favor (ERC, CatECP  i CUP) i  87 vots en contra (JxCat, PPC, PSC-Units i C’s) i l’abstenció d’un diputat d’ERC.

Estratègia Residu Zero = Incineració i Abocament Zero

El model de reciclatge actual ha tocat sostre, es caduc i obsolet, i la solució no està en seguir fent el mateix, gestionant el fracàs sistemàtic i el desgavell monumental com s’ha fet fins ara. Reciclar només i criminalitzar la ciutadania d’aquest fracàs no hi ha prou. Si volem reduir dràsticament la generació de residus, hem d’intervenir en l’origen, en la producció, regulant la indústria productora. La reciclasibilitat del plàstic ha de ser un requisit imprescindible per posar-lo al mercat. S’ha de prohibir tot tipus de plàstics que no siguin reciclables i reutilitzables com a matèria primera per a la mateixa industria. El 2030 només es podrà enviar als abocadors un 10% dels residus. La Unió Europea obliga els seus membres a assolir una taxa de reciclatge del 55% dels residus municipals l’any 2025 i del 60% l’any 2030, sota amenaça de sancions en cas d’incompliment.

El sistema de contenidors al carrer ha arribat al seu límit y necessita ser complimentat amb altres sistemes de recollida, com el porta a porta, tant domiciliari com comercial, els  sistemes de dipòsit i el de pagament per generació, per impedir que molts envasos de plàstic acabin en els abocadors, incinerant-se o contaminant el medi natural  o exportats a països on no es pot garantir quin serà el seu destí final.

El nou marc normatiu de la UE estableix un canvi clar en la jerarquia ecològica dels residus en la que la valorització energètica (incineració) i la metanització no es consideren recuperació de residus. La prioritat es la prevenció, la reutilització i la recuperació dels materials. Cal fer complir la Responsabilitat Ampliada del Productor, tot introduint una fiscalitat ambiental. Cal eliminar envasos i tota mena d’estris plàstics d’un sol us. Cal planificar el tancament de les incineradores i prohibir la crema de CDR a les cimenteres. Cal igualar el cànon de residus d’abocador i d’incineració i augmentar el seu cost. Cal implementar els sistemes de dipòsit, devolució i retorn (SDDR) per a envasos i altres productes tòxics o perillosos. Cal fer la recollida selectiva porta a porta de la fracció orgànica dels residus municipals és el residu predominant, la qual cosa permetrà obtenir un compost de qualitat i millorar la qualitat del reciclatge de les altres fraccions de residus.

Aquests objectius no es podran aconseguir si es manté l’actual model obsolet de gestió de residus. El PREMET25 de l’AMB manté la incineradora TERSA de Sant Adrià de Besòs malgrat el conflicte veïnal per la contaminació ambiental que comporta. Malgrat els conflictes territorials, es planifiquen nous abocadors, noves incineradores i ampliar la crema de CDR a les cimenteres. Els programes de la Generalitat prioritzen el tractament de la resta i afavoreixen l’abocament, la incineració i la producció de CDR. S’incentiva fiscalment la crema de residus. Donen llum verda a nous abocadors i incineradores d’iniciativa privada can Balasc, a Riba Roja, a Pinell de Brai, a Cercs, a Juneda, etc.

Cal fer una reconversió industrial regulant el model de producció, de distribució i de consum de mercaderies que redueixi dràsticament la generació de residus i l’impacte ambiental de les seves emissions, segons les noves Directives Europees d’ecoeficiència i de respecte al medi ambient i a la salut de les persones. Per tot això, demanem una nova Llei Catalana Residu Zero de Prevenció de Residus que doni resposta a tots aquests reptes, per suprimir l’impacte social, ambiental i ecològic de l’actual model de residus sobre el clima i l’emergència climàtica global resultant en la que ja estem immersos. Ja no hi ha excuses, es hora d’actuar!

Video Residu Zero d'Els Verds de Badalona:  

https://www.youtube.com/watch?v=7sLTa94lMe4                                                        

Badalona, 15 de  juny de 2020